És difícil fer una reserva a un restaurant un diumenge pel matí. Les tasses d’absentisme laboral tornen a ser elevades. Es parla de la necessitat d’apujar sous, particularment d’aquells que el tenen molt baix. Augmenta el número d’hipoteques concedides. Els preus del immobles creix. També ho fa el Producte Interior Brut. I l’atur baixa. Sembla que la crisis ha passat.
Però què hem aprés d’aquesta dècada perduda? I és que la broma ha durat uns deu anys i si no reflexionem una mica haurà estat en va. Quines lliçons en podem extreure? Que tot el que puja, baixa. Que quan una hipoteca és signa a quaranta anys, això no és llarg termini sinó mitja vida. Que cal estalviar. Que els bancs som tots nosaltres quan tenen números vermells. Que cal controlar les despeses. Que tot el que puja, baixa, fins i tot els immobles. Que un té massa deute quan no és capaç de pagar-la si venen molt anys dolents junts. Que cal ser prudent. Que els bancs són d’uns pocs quan tenen beneficis. Que cal estalviar. Que hem de tenir sentit comú al prendre decisions financeres. Que va haver-hi un temps on hi havia caixes d’estalvi i feien obra social. Que no es pot estirar més el braç que la màniga. Que puc perdre la feina. Que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits. Que cal estalviar. Que un verdader empresari és aquell que està a les dures i a les madures. Que cal fer un racó. Que sempre hem de viure per sota de les nostres possibilitats. Que ser auster no és de “cutres” sinó d’alemanys. Que cal estalviar. Que el banc no m’assessora sinó que em ven un producte. Que cal posar-se de quan en quan en el pitjor dels escenaris possibles. Que cal estalviar. Que cal estalviar.
* L’autor és Conseller Urbegrup. Doctor en finances i professor universitari.
jtorres@urbegrup.com
