S’acosten dies en que depèn quin sigui el negoci en el qual es treballa es fa difícil treballar bé. Tenim un calendari amb ponts i festes, apart dels caps de setmana habituals, que van trencant el ritme i no tenen cap mena de racionalitat. Si que hi ha una realitat en que els horaris comercials es liberalitzen, i en aquestes situacions les empreses grans poden escollir no tancar, sobre tot les del comerç cara al públic. Aleshores les condicions d’aquests treballadors és precària i realment fan moltes hores en condicions molt poc favorables. Però ara parlo de les empreses petites, on quan es fan extra horaris, en molts casos qui ho pateix és l’empresari. De la mateixa manera que quan hi ha ponts i parades enmig de la setmana casualment també ho pateix el mateix empresari.
En moltes ocasions quan pensem en un empresari ens ve al cap una persona amb molts recursos econòmics, és a dir, ric, que per alguna capriciosa raó té una empresa i que hi té molts treballadors que li fan la feina mentre ell pot ser que ni hi sigui. O una altra confusió comú és confondre empresari amb directiu, aquell que té al seu càrrec molta gent, però no hi arrisca res, senzillament guanya un sou, que en casos d’empreses grans pot ser fins i tot bastant elevat, comparat amb el de la resta de treballadors. Però la realitat de la petita empresa és una altra.
Quan aquí parlo de petits empresaris, em refereixo a aquells que arrisquen els seus diners, i en general també treballen a l’empresa. De vegades amb responsabilitats de gerència i organitzatives, però de vegades en tasques molt polivalents, doncs també pot tractar-se de persones que tenen professions tècniques i les exerceixen a la seva empresa. I en aquestes ocasions, quan hi ha festes i ponts diversos i s’interromp la jornada laboral, els treballadors tenen uns drets laborals, treballen unes hores que són les que proposa el conveni, per tant, segurament faran festa de manera ordenada i justa. Però els petits empresaris normalment no podran parar totalment, doncs no és realista i en la majoria d’ocasions seran els que es trobaran de guàrdia per si passa quelcom, i en realitat senzillament se’ls acumula la feina. Han d’organitzar la feina en condicions de racionalitat precària, doncs quan es para i s’engega, ni es descansa ni es treballa bé. Caldria ser més conscient dels costos que implica no només econòmics, sinó d’estrès laboral, realitzar tantes parades en el calendari i no acumular-les de manera més racional i organitzada. Caldria veure com fer aquestes parades que sembla que siguin obligatòries i no ajuden a la productivitat, sinó que s’interromp artificialment la feina, doncs en general, en una petita empresa hi ha qui fa els ponts, però si pregunteu als petits propietaris, ells acaben no parant i de fet suplint tota aquella parada en la que es troba sotmesa la seva empresa. Els clients en molts casos han de ser atesos, les comandes, si es té sort, s’acumulen, i en definitiva, en un entorn competitiu s’ha de donar servei. I quan es para, s’engega, hi ha festes, treballadors que les fan i empresaris que no s´ho poden permetre, l’organització no és la millor possible. Seria bo que es poguessin adequar les jornades festives al ritme de l’activitat, doncs no totes les empreses tenen les mateixes necessitats ni les mateixes puntes de feina. En realitat quan parlem de petits negocis i d’autònoms, que tenen treballadors, qui acaba tenint jornades inacabables i sense massa drets laborals, acaba sent l’empresari autònom propietari. I a més, en moltes ocasions, per a poder garantir els drets laborals a la seva gent, amb la inflexibilitat del propi calendari laboral, el petit empresari té unes jornades totalment flexibles, i quan em refereixo a flexibles em refereixo a molt llargues i totalment inadequades.
L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
