En el món professional es valoren cada vegada més l’eficàcia i l’eficiència, fer el què toca i fer-ho ràpidament i amb els mínims recursos. Es valora ser resolutius, saber fer unes quantes coses alhora i sobre tot prendre decisions, ràpides, amb celeritat, seguint la màxima que els recursos són escassos, i dins d’aquests recursos el temps també ho és; el nostre temps, és clar. Les coses es protocol•litzen per tal de fer-les més estandarditzades, i tot plegat es fa per aconseguir fer les coses amb el mínim temps possible. Aquesta manera de procedir, porta implícit un pensament, que moltes vegades no es fa prou explícit, i és que "el temps són diners". I això no és necessàriament negatiu; de fet, pot portar implícita la valoració cap als altres, el "no fer-los perdre el seu temps en qüestions nostres". I això és positiu, donat que està bé tenir present que el temps que ens dediquen els altres és valuós i cal tenir-ne cura. Quants de nosaltres no ens hem sentit abusats en el nostre temps, i hem tingut la temptació de fer-li saber al nostre cap que fer reunions a les set de la tarda per parlar del sol i de la lluna és una nul.la mostra de respecte cap al nostre temps. Haguéssim agraït en aquell moment un cap que anés al gra i que intentés valorar que aquelles no són hores d’estar a la feina, i que només cal ser-hi lo just i per qüestions que siguin veritablement importants.
Però en l’altre extrem, moltes vegades considerar que el temps és molt important ens ha portat a preocupar-nos massa per estalviar el nostre temps, i l’estalviem de manera equivocada, en qüestions on precisament no pot ser estalviat, perquè fer-ho posa en joc aspectes més importants referents als altres i al seu de temps. I això es fa més evident en professions on les persones haurien de ser el centre del procés de "producció".
Posem el cas d’un hospital. Qui s’hi troba ingressat hauria de ser el centre de la vida professional del personal sanitari. Moltes vegades s’oblida que s’ha de dedicar temps als pacients, i és importantíssim "perdre" el temps preguntant-los coses directament a ells, sobre la seva salut, com se senten i què necessiten. I més que seguir protocols estandarditzats, un bon metge hauria de dedicar temps a escoltar cada malalt, entenent que el tracte no es pot estandarditzar quan el què hi ha en joc és la salut i el temps de vida d’algú. Els professionals mèdics han de donar opció a que les coses no siguin com havien previst en un inici, i per això cal temps per escoltar i canviar d’opinió. Els dogmatismes professionals no són bons, però per un metge això es fa molt evident, doncs voler gestionar massa el temps porta a no tractar a cadascú com es mereix, com un ésser individual i diferent. En un hospital sempre s’han d’equilibrar dos temps: d’una banda el temps del personal sanitari, i de l’altra, el temps de vida d’un pacient. I en les decisions s’hi contraposen sempre aquests dos tipus de "temps", inevitablement. Però no cal trobar-nos dins d’un hospital per entendre la importància del què estem dient. En totes les professions es fa imprescindible equilibrar entre l’estalvi de temps i dedicar temps a lo important. No fer-ho té conseqüències, i no pas menors. En ocasions, volent estalviar el nostre temps de directiu ara, perdem eficiència futura de manera dramàtica. Un exemple pot ser el cas d’un treballador que necessita expressar les seves angúnies. Potser si l’haguéssim escoltat hauríem pogut evitar una baixa laboral. I no fer-ho porta a que haguem d’invertir temps en coses menys agradables que escoltar-lo: dedicar-nos a buscar un substitut. No és un cas de vida o mort, però sí de tractar amb equilibri el temps nostre el dels altres. I aquí no em vull estendre en temes ètics: no dedicar temps als altres apart de comprometre molt de temps futur nostre i dels altres, està simplement mal fet i ens empitjora com a professionals.
L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
