En direcció d’empreses, es considera que la virtut de la prudència és bàsica per al bon directiu, se l’anomena "practical wisdom", i ve a ser la virtut bàsica que ha de desenvolupar aquell que decideix, per tal de prendre les millors decisions per a ell i aquells a qui governa, produint el bé per a ell i aquestes persones governades. Però, a les empreses, les persones són sensibles a valorar la justícia en les decisions que reben dels seus caps; miren com s’ha pres la decisió, el procés de presa de decisions i els resultats que en reben. Quan valorem la prudència i la justícia ens podríem preguntar si el directiu just pot ser imprudent. Potser tothom està d’acord que en general no, que qui és just ja és prudent (almenys a llarg termini), donat que utilitza criteris de justícia dins de la seva decisió per generar el millor resultat (just en aquest cas). Tot i així, es pot arribar a ser just i imprudent a curt termini (però, d’això, ja en parlarem un altre dia). Una altra pregunta molt més important a fer-se és si es pot ser prudent i injust. És a dir, si puc prendre una decisió que sigui injusta per a algú a l’empresa, i ser considerat un directiu prudent, perquè aquest procés de decisió prudent em permet racionalitzar que no hi havia alternativa.
A les empreses això és així. Formem directius perquè prenguin decisions prudents, però ens preocupa relativament poc que aquestes siguin justes. Si mirem com s’ensenya direcció d’empreses, veurem que la justícia mai es considera una condició necessària i, per tant, va molt bé el criteri de la prudència per tal de justificar decisions injustes perquè són considerades com un "mal menor". Donem per fet que les desigualtats són necessàries, i moltes vegades potser no les trobem necessàries però sí que ens consolem veient-les inevitables.
Si les empreses volen justificar una mica la seva raó de ser en el món que vivim és per crear riquesa i per intentar repartir-la d’una manera que segueixi algun criteri de justícia. I això es fa entenent què valora cadascú i què considera que necessita, i si allò que ha aportat es correspon amb el que ha rebut. Quan algú es queixa en una empresa, acostuma a ser perquè considera que no hi ha unes dosis mínimes de justícia i, per tant, que ell aporta més del que rep. En molts casos es pot tractar d’una cosa material, però en moltes ocasions es tracta de qüestions més immaterials relacionades amb el reconeixement que no ha rebut per la feina feta. Si considerem que el bon directiu és el prudent, fomentarem empreses on aquest estarà dedicat a obrar d’acord amb la prudència i no generant justícia. Algú podria argumentar que en ser prudent el directiu ja estarà sent just, però en canvi en la pràctica empresarial ens trobem nombroses decisions considerades prudents que són injustes per les persones que les reben. Seria llavors un bon directiu aquell que davant de diferents possibilitats de decidir tria la injusta però prudent, emparant-se que és un mal menor? La resposta és no. La justícia ha de ser el criteri predominant en la presa de decisions, perquè la decisió prudent a curt termini i injusta acaba sent imprudent a llarg termini. Quan el camí a decidir passa per generar justícia, és millor trobar opcions justes, o corregir les injustícies creades, que no pas justificar les decisions amb criteris de prudència acceptant que la injustícia és el mal menor inevitable. Potser algú pot dir que ser prudent ja és ser just. Però ser prudent no genera justícia automàticament. En massa ocasions els criteris de justícia s’ha deixat com una condició només suficient però no necessària. Quan ensenyem virtuts en direcció d’empreses hem de decidir quina volem que predomini, justícia o prudència. I en el nostre model de direcció la tria és a favor de la prudència, encara que la decisió sigui injusta. Però amb la injustícia no és possible aconseguir prudència sostenible a llarg termini.
►L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’Empreses, IESE Business School i sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
