La resposta més immediata a la pregunta seria que segurament depèn de quins directius i per a segons quines funcions potser no serien necessaris. De fet, algunes organitzacions consideren que la figura de directiu/líder no els fa falta i per tant basen el seu funcionament en els anomenats lideratges compartits. Això vol dir que aquestes organitzacions consideren que tothom pot estar preparat en un moment donat per assumir tasques de representació dels altres i, per tant, que ningú és imprescindible i cap projecte pot posar en joc la seva possible consecució per fer-ne depenent l’èxit d’una determinada persona. Aquest és un tema molt interessant, és a dir, si cal en determinats contexts que el representant d’un projecte sigui estable o no, i veure si no tenir lideratges sempre és possible o el projecte perd força. Però aquí ens centrarem en una altra qüestió: el directiu com a garant de les organitzacions del sistema d’acompliment dels objectius, i la seva idoneïtat o no per a aquest rol. Precisament en un moment en què el directiu sembla que troba qüestionada la seva funció, i donats determinats escàndols, on el seu rol poc ètic ha estat criticat, seria bo veure en quines condicions el directiu es fa necessari, i en quines condicions podria ser totalment prescindible. I arribarem a la conclusió que un directiu que faci determinats rols informals a l’organització seria del tot necessari, però que aquell directiu que es refia de manera exclusiva de certs sistemes de control formals i de tota mena de processos objectius, amagant-se al darrera d’aquests per tal que li facin la feina, podria ser considerat perfectament prescindible.
En entorns on es podrien implementar sistemes de control formals, amb processos coneguts per tothom i premis i sancions lligats a l’acompliment dels processos o estàndards i resultats, el directiu seria més aviat redundant, si com a molt ha dissenyat els sistemes i va mirant si s’acompleix allò preestablert.
La veritat, però, és que, si pensem en una empresa, ens costa d’imaginar situacions d’aquesta mena, on tot sigui tan automàtic. I en altres entorns on l’expertesa tècnica fa a cadascú especialista en la seva feina podria semblar que no cal el directiu, doncs el mateix personal qualificat seria el propi responsable de la seva feina, és a dir, en situacions on l’expertesa és la clau, el directiu és important si té una funció de facilitador de la feina als altres membres de l’equip: proporcionant recursos, repartint responsabilitats i després vetllant per la bona marxa de l’organització, és a dir, diagnosticant desviacions i proposant-hi possibles remeis o ajustos. I, en un equip altament tecnificat, els ajustos haurà de proposar-los i consensuar-los amb la resta del personal, donat que segurament ell no té totes les possibles solucions o conseqüències del que passa a l’empresa i com poden afectar les solucions proposades. I encara que puguem arribar a situacions on s’acordi que aquesta funció la pugui desenvolupar algú del mateix equip, algú tècnic, fins i tot en aquest cas, haurem de considerar que, en el fons, durant el temps que aquesta persona actua sota aquest rol estaria actuant dins del que s’anomenen funcions directives i per tant seria un directiu, no estaríem prescindint d’aquesta feina, sinó que la faria algú que la compatibilitza amb l’altra funció d’àmbit tècnic. Però la majoria de les tasques a les empreses són de caràcter complex i, per tant, la seva consecució depèn de la col·laboració de moltes voluntats. I no és possible trobar maneres automàtiques de realitzar un control de l’acompliment i la marxa de l’organització. I, si volem la seva eficiència, una possibilitat seria que tothom es fes responsable del que fa.
Però alhora cal algú que aporti recursos, diagnostiqui com van els objectius i lideri mesures, que amb participació de les altres persones puguin redreçar determinades situacions. I això són tasques que no poden automatitzar-se, i que podrien legitimar la necessitat de directius.
