Molts egarencs, però també persones d’altres municipis catalans i espanyols, van conèixer la Marta Bustos (Terrassa, 1995) el juny de 2020 quan la seva família va engegar una campanya de captació de fons. La Marta havia patit un accident amb sosa càustica mentre feia sabons casolans a Seattle, on vivia des de feia més de dos anys, i s’havia cremat la cara i els ulls. L’havien portat al Harborview Medical Center i no sabia quant li costaria l’ingrés i el tractament. No tenia assegurança mèdica allà.
El seu cas va córrer com la pólvora i milers de persones (unes 13 mil) van aportar el seu gra de sorra a la causa. En pocs dies, l’egarenca va recaptar 246 mil euros. “Quan hi penso encara m’emociono”, explica amb els ulls plorosos.
La noia comenta que recorda l’accident “com el final d’una vida anterior i el principi d’una vida nova”. Assegura que a hores d’ara encara no sap què va fallar. “Era el segon tipus de sabó que elaborava aquell dia. No agafava la densitat que jo volia i els canvis de temperatura eren molt lents. No sé què va passar, només recordo que el recipient que estava utilitzant per fer la barreja em va explotar”, detalla.
La pandèmia va fer que el seu marit, el David, no pogués quedar-se a dormir amb ella a l’hospital. “Necessitava ajuda fins i tot per anar al lavabo. Durant dotze hores al dia no es permetien visites i va ser dur”, afirma. Hi va estar onze dies ingressada i després hi havia d’anar tres cops per setmana.
“La primera factura em sembla que no la vam rebre fins al setembre. Encara estem esperant que ens diguin si podem accedir a alguna ajuda. Confio que sigui així. Una operació senzilla de membranes són 60 mil dòlars i l’estada a l’hospital són gairebé 170 mil”, puntualitza, alhora que assenyala que després de pagar els impostos corresponents i traient la quantitat que es queda la plataforma de captació de fons com a comissió, els 246 mil euros recaptats s’han quedat en una mica més de 205 mil.
“No sabem si seran suficients, si en sobraran o si en necessitarem més. Si quan acabi el tractament me’n sobren, m’agradaria fer una donació a la Fundació Barraquer o a l’ONCE tot i que també he pensat a fer aportacions en campanyes similars a la meva”, manté la Marta, que també s’ha plantejat possibles opcions per si n’hi fan falta més. “He pensat a dissenyar algunes peces de roba i obrir una botiga solidària i també he fantasiejat amb la idea d’escriure un llibre perquè tot i la catàstrofe he viscut moments molt interessants i bonics”, assenyala.
Una desena d’intervencions
La jove s’ha sotmès a una desena d’operacions: dues al nas i vuit als ulls. Aquest dimarts li van fer una altra intervenció ocular, però sense cirurgia. Va ser a un centre mèdic de Barcelona, on segueixen el seu cas des de fa gairebé mig any. I és que l’11 de setembre va arribar a Catalunya acompanyada de la seva parella. Van decidir venir perquè als Estats Units, els metges li donaven un ull per perdut. “Em van dir que un dels ulls se’m moriria, que deixaria de funcionar, però arran de l’impacte del vídeo que vaig fer explicant el meu cas, em van contactar diversos especialistes de Barcelona. Un d’ells és el que em tracta ara a la Cínica Barraquer”, indica. “He anat a la Seguretat Social i m’han mirat altres oftalmòlegs, però allà és on més opcions tenen. De fet, els tractaments que necessito no entren per la Seguretat Social”, diu.
Els metges li han salvat el seu ull dret, el que va més endarrerit o “el germà rebel”. Produeix humor aquós i té pressió, i d’aquí a uns mesos li podrien fer una queratopròtesi de Boston, “una pròtesi d’una còrnia, perquè una de real no seria viable”. En l’ull esquerre l’ideal seria fer un trasplantament de còrnia en un futur, però perquè sigui possible cal fer abans un trasplantament de cèl·lules mare i per això cal esperar. “Ara estic en un moment de donar temps als ulls, de lluitar contra la inflamació. És com quan es crema un bosc, que has d’esperar que el sòl es regeneri per poder tornar a fer créixer els arbres. Fer un trasplantament de cèl·lules mare ara seria pràcticament un suïcidi, sotmetríem l’ull a un estrès massa fort”, sosté. “Els doctors em diuen que hi veuré, però a llarg termini. El pronòstic és bo, però em demanen paciència. Si tot va bé, en un ull tindré una visió bastant bona. En l’altre, no tant, però jo confio a poder tornar a llegir algun dia”, diu. “Em van dir que tardaria entre un i dos anys i ja porto nou mesos. Tinc l’esperança que sigui el meu regal de Reis”, afegeix.
De moment, però, la Marta s’ha hagut d’adaptar a la seva nova vida. A casa necessita tenir-ho tot estrictament ordenat i ara ha començat a aprendre a fer servir el bastó per sortir al carrer. “Està sent un procés de reaprenentatge. A casa sóc totalment independent: cuino, poso rentadores… però fa quatre mesos necessitava que m’ho fessin gairebé tot. Al carrer encara no surto sola”, precisa.
En aquest sentit, assegura que l’ONCE l’està ajudant “moltíssim” en tres pilars: el psicològic, el de tecnologia per a cecs i el de rehabilitació. “Estic aprenent a fer servir el mòbil i m’han donat trucs per fer anar el microones, saber distingir el gel del xampú… Ara he començat a agafar un bastó i aprendre’m els carrers de la ciutat”, comenta. “Gràcies a Déu estic envoltada de molt bona gent”, conclou.
