El futbol s’acostuma a escriure, molt sovint, en present. Es diu d’ell que no té memòria, que la victòria se celebra només unes hores perquè a l’agenda obliga a centrar l’atenció en el partit següent i les fotos en blanc i negre han perdut valor davant l’explosió d’un avui on mana la immediatesa. Però el repòs del passat permet, també, conèixer els perquès del present. I en el pensament pretèrit apareixen noms, molt sovint anònims, que permeten reconèixer el trajecte fet.
Per això, abans que Terrassa FC i San Cristóbal es juguin demà tres punts de notable importància per ambdós, és d’interés observar pel retrovisor amb els ulls de dos socis històrics, un de cada club. Àngels Casasampera és la sòcia número 4 del Terrassa i germana de Francesca Casasampera, sòcia número u del club. I Joaquín Valverde és el soci número u del San Cristóbal.
Àngels Casasampera Mollà, va néixer a Terrassa el 29 d’octubre del 1936. És sòcia del Terrassa FC des dels 14 anys, encara que ja anava al futbol abans amb el seu pare. En aquells anys, però, no podia tenir la condició de sòcia fins a aquesta edat. Una altra de les particularitats de l’època era que existia una llista de socis masculins i una altra femenina.
“Vaig començar a anar al futbol de la mà del meu pare al camp del carrer de l’Obispo Irurita”, recorda. La passió pel futbol la va compartir amb la seva germana Francesca, que té 91 anys i que actualment es troba hospitalitzada, motiu pel qual no ha pogut participar en aquest reportatge. “Ella anava amb una amiga, perquè era més gran. Hem seguit el Terrassa durant molt temps, fins i tot quan jugava fora. I mai hem deixat de ser sòcies del club. És un sentiment que no volem esborrar, malgrat que ara no podem anar al camp.” L’Àngels és qui cada any ha anat renovant el carnet de la seva germana. “És un tema sentimental”, explica. Ho continua fent i ho pensa seguir fent mentre pugui. El pare de la Francesca i l’Àngels era Joan Casasampera, mestre forjador que va fer, per exemple, les reixes de la catedral del Sant Esperit de Terrassa o del Gran Casino.
Del Terrassa i del Barça
L’Àngels comparteix la seva afició pel Terrassa amb la seva passió pel Barça. Explica que fa prop de tres anys que no va al Camp Olímpic, però segueix l’actualitat del club, els partits i està al dia de tot el que envolta el Terrassa. “M’informo pel Diari de Terrassa. M’agrada molt el futbol, encara que abans el vivia de molt més a prop.”
La seva memòria la porta més a èpoques futbolístiques del camp d’Obispo Irurita que a altres episodis més recents. “Recordo jugadors com Parra, Farrús, Brio, Alús. Els coneixíem i existia una bona relació amb ells. Eren altres temps. El futbol ha canviat molt ara, en tots el sentits.”
El paper de la dona, en l’esport i en el futbol, també és ara diferent. No només en la pràctica, sinó en la funció d’espectadores. “Quan jo era jove, poques dones anaven a veure els partits al camp. Ara no, gairebé hi han més dones que homes en els partits. Això està molt bé. Nosaltres érem molt fanàtiques, ho haig de reconèixer.”L’Àngels ha estat sempre molt relacionada amb l’esport, ja que en la seva joventut va ser portera d’handbol en diferents equips, de Sabadell i de Barcelona.
Quan se li pregunta pel present del Terrassa FC, diu que aquests últims anys no han estat els millors. “Ara sembla que estem en un bon moment, esperem que duri i no s’espatlli.” La salut de la seva germana és el tema que més li preocupa ara. Raó per la qual el derbi li ha passat una mica desapercebut. “Se les picaran fort”, diu amb un somriure discret en parlar del partit de demà.
Joaquín Valverde Díaz, de 74 anys i nascut al poble d’Alabia, a Almeria, és, des d’aquest any, el soci número u del San Cristóbal. Va arribar a Terrassa, al barri de Ca n’Anglada, l’any 1963 i fa uns vint anys es va traslladar a Sant Pere Nord. Al 69 es va fer soci del club del barri. I ho ha estat des d’aquell moment fins ara.
“El futbol és el meu únic vici”, diu sobre la seva passió. “Vaig començar a anar a veure el San Cristóbal al camp vell. Allà el futbol es vivia d’una altra manera, eren altres temps i teníem molta afició”, recorda. Joaquín va practicar el futbol a la seva joventut. “Era dolent”, explica sobre aquella època amb una simpatia innata. Va ser directiu del San Cristóbal durant uns 15 anys i també delegat de camp.
“Els directius fèiem de tot. Estàvem a la junta per ajudar en el que pugéssim, sense esperar res a canvi”, explica. Després, ja només ha estat seguidor i soci. “No li negaré que vaig gaudir molt d’aquella època, m’ho vaig passar molt bé.” Admet que els ambients d’abans i d’ara eren força diferents i el que no li agrada és que hi hagi gent que vagi als camps a insultar als jugadors o als àrbitres. “Al San Cristóbal, per exemple, ens va fer molt mal el que va passar pels insults masclistes a una àrbitre. Això no pot passar en els camps.”
Amant del futbol de barri
Joaquín és un amant del futbol. No només segueix el primer equip del San Cristóbal, sinó que també acostuma a anar a molts partits del filial, que milita a Quarta Catalana. I ha estat aficionat i soci del Terrassa FC, etapa en la qual va ser membre de la penya Los Amigos i va viatjar amb l’equip en diferents desplaçaments en la darrera etapa a Segona Divisió. No té més colors, ni l’interessa massa el que passa a l’elit. “Tenim dos equips de la ciutat a la mateixa categoria i això és destacable. Jo acostumo a anar a molts partits del Terrassa a l’estadi, igual que altres aficionats del San Cristóbal. Però trobo que els seguidors del Terrassa no vénen a veure el San Cristóbal. Molts jugadors nostres han passat després al Terrassa i les relacions han estat bones. Però, de vegades, sentim alguns comentaris que no ens agraden. Ara estem també a Tercera i volem gaudir d’aquest bon moment. Tots som de la ciutat i és bo que existeixi una bona relació.”
Joaquín s’ho està passant molt bé amb el San Cristóbal actual. “Hem viscut uns anys molt bons. Que un equip de barri arribi a Tercera és molt destacable”, explica. “Aquest any estem patint una mica més, però som un club modest i tenim pocs diners.” Diu que un dels moments més emotius que ha viscut és quan el club el va homenatjar en condició de soci número u. “Em van entregar el pin de plata del San Cristóbal. Va ser un dia molt emotiu per mi. El guardo com si fos d’or i brillants.”
Del futbol actual no li agrada l’excés de sentit tàctic. Recorda que abans els entrenadors tenien menys incidència sobre els jugadors. “El futbolista ha de ser imaginatiu”, comenta al respecte. I quant al derbi, veu un partit complicat pels interessos del seu equip. “Jo vull que guanyi el San Cristóbal. Però el Terrassa està molt amunt i la seva classificació és per alguna raó. No descarto un bon resultat pel San Cristóbal si sabem jugar en un camp tan gran com el del Terrassa”.
