Complerts els 80 anys, el setembre de 2014, l’escriptor i traductor Feliu Formosa, molt arrelat a Terrassa, va iniciar un nou dietari, “El temps robat”, que acaba de publicar Pagès Editors, a on el lector podrà descobrir el seu dia a dia fins a 2016, incloent-hi aspectes de la seva intimitat o del seu pensament respecte a altres autors.
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i home de teatre ha indicat que per a ell “escriure un dietari es potser la únic cosa que flueix sense a penes esforç”, després d’ una llarga carrera en la que ha construit una quinzena de llibres de poesia, així com unes 125 traduccions de títols de l’alemany, de dramaturgs com Bertolt Brecht.
Les primeres incursions en el gènere daten de fa més de quaranta anys, emtre 1973 i 1978, quan publicà per primera vegada “El present vulnerable”, un llibre que va veure la llum en 1979 i que es va reeditar l’any passat, on mostra el seu trasbals després de la mort de la seva esposa Mari, quedant vidu amb dues nenes petites.
Fa broma quan diu que el pessimisme i l’angoixa formen part del seu caràcter i es confessa que “és una persona conflictiva en aquest aspecte”, la qual cosa provoca que en alguna entrada del seu últim títol arribi a escriure que pot passar setmanes en mig de dubtes, obsessions, inseguretats, inèrcies, mandra, angoixa, insatisfacció”. Al mateix temps, defensa, citant a Kafka o Pavese, als que qualifica de models, que aquest tipus de literatura també serveix per tractar qüestions relacionades amb la intimitat.
En aquest volum, no amaga, verbigràcia, el vincle que va mantenir durant un temps amb una prostituta que va conèixer en un bar del carrer de les Tàpies de Barcelona o la primera relació conflictiva que va tenir amb la seva dona, Marisé, després de morir la seva primera esposa, i que vol que es vegi com un “homenatge a la seva memòria”. Com en dietaris anteriors, apareix la seva dona des de fa més de trenta anys, la infermera i escriptora igualadina Anna Vila, mare d’una filla discapacitada, de 46 anys, a la que coneix d’ençà que en tenia 7, què ni parla, ni escolta, encara que és mot expressiva, i amb qui cal comunicar-se a través de gestos”. Amb ella, continua, sempre s’ha “entès molt bé”. “És una experiència especial que no podia preveure que viuria i que condiciona tota l’existència familiar”. Les seves filles, Clara, també traductora, i Ester, que fa uns anys que resideix a Cerdanya, “encara està triomfant amb la seva música, al costat del seu marit Nico Casu”, també tenen el seu protagonisme a la seva obra. En aquest volum, per altra banda, recorda a amics que ja no hi són, des de l’escriptor Francesc Vallverdú a Sergi Besser i Montserrat Roig, de qui diu que “va ser com el germà gran”.
Així mateix, l’escriptor de Sabadell, que actualment resideix a Barcelona i Igualada, ressenya les lectures que l’impacten com “El fi de “Homo soveticus”, del premi Nobel Svetlana Aleksiévich, fet que el porta a desvelar que després de la seva entrada al PSUC, durant el franquisme, va viure “ni que fos d’una manera efímera, una autèntica febre prosoviètica”.
No amaga que fins i tot cantava amb altres companys el “Kalinka” o que escoltaven “empeltats els cors de soldats de l’exèrcit soviètic”. Per altra banda, al principi del dietari afirma que ja no escriu poemes, perquè “l’ha abandonat la poesia”. Quan se li pregunta què ha passat, s’expandeix precisant que això passa durant uns anys però, justament, el pròxim mes de desembre apareixerà un llibre de fotografia en la qual les protagonistes són les peces de ceràmiques d’Eulàlia Syrach, acompanyades per poemes breus escrits per ell. No dubte en asseverar, per tant, que ha tornat a la poesia “estimulat” per l’obra d’aquesta artista barcelonina.
