Felicidad Romero, de 49 anys, va ser una de les primeres persones a fer un Erasmus. Estudiant de Belles Arts, va decidir anar a Braunschweig (Alemanya) l’any 1990. Però el que havia de ser un destí d’un any va acabar sent casa seva.
Què la va portar a fer un Erasmus?
Crec que van ser diverses coses. Un motiu va ser l’atur, que era immens (com ara) i jo estudiava Belles Arts! Un altre aspecte era tenir un cap propi. I no negaré que també hi havia gran part d’aventura: el món era massa interessant com per mirar-lo des de fora.
Van ser molt complicades les gestions?
La veritat és que quan vols alguna cosa la dificultat es relativitza. Les gestions a la Universitat de Barcelona van ser una mica complicades. Ningú et podia dir amb exactitud què t’esperava i en arribar a Alemanya va passar el mateix. Els primers dies vam dormir a casa d’una estudiant que havia ofert el seu espai, i dic espai perquè no disposava de llits lliures (dormíem a terra).
Com recorda els primers dies?
Estan gravats a la meva memòria amb certa nostàlgia. L’arribada va ser a la tarda, però a Alemanya ja era de nit. Havíem sortit de Barcelona amb màniga curta i estàvem a gairebé zero graus. Cada matí anava al departament d’intercanvi per buscar pis i em deixava assessorar en coses fonamentals com obrir un compte bancari. I vaig gaudir d’una infinitat de passejos per la nova ciutat amb la meva càmera de fotos.
Va notar grans diferències?
Per descomptat. Els alemanys són menys oberts, tot i que molt amables. També són més independents i tenen una comunicació més directa, no gasten energies en una conversació redundant. El nivell de vida també és diferent i estan molt organitzats. I quant als estudis, els alumnes tenen molta iniciativa.
Ara es comenta que molts Erasmus fan més festa que estudi. Abans era així?
Fer festa és la naturalesa de l’estudiant, gairebé una obligació.
Va haver d’estudiar molt?
Moltíssim! A Barcelona no havia après precisament massa. L’oferta pràctica i les possibilitats més innovadores no estaven tan desenvolupades. Es pot dir que vaig començar a estudiar de veritat a Braunschweig.
Va aprofitar per viatjar?
Viatjar era imprescindible. El 9 de novembre de 1989 havien obert les fronteres de la RDA i un viatge allà era obligatori. La gent estava eufòrica i no parava de repetir la importància que tenia aquell moment. I també vaig viatjar per moltíssimes altres ciutats alemanyes, imprescindible per conèixer el país.
En principi hi anava per un any però s’hi va acabar quedant.
Va ser una cadena de decisions que em van portar a una situació. Però el més decisiu va ser trobar la persona amb qui compartir la vida. Això, unit al fet que les oportunitats que m’oferia Alemanya eren impensables a Barcelona, no em va fer dubtar massa.
A què es dedica a Alemanya?
Tinc una càtedra de disseny dels mitjans digitals a la Lübeck University of Applied Sciences (al nord d’Alemanya). He tingut molta sort, puc fer el que més m’agrada: fer classes, investigar i escriure.
Té alguna tasca relacionada amb els Erasmus?
Sí, és clar. És una obligació moral per a algú que tant profit n’ha obtingut. Durant bastants anys em vaig ocupar de molts alumnes a Lübeck. Solia anar a Copenhaguen. I m’ocupava de l’intercanvi que abans teníem a Barcelona i que ara seguim tenint a València. I també estem intentant tenir-ne un altre amb Salamanca.
