Carmen Aguilar Moreno és la solidaritat feta persona. La seva, però, no ha estat una vida fàcil i s´emociona quan ho recorda. Té tres filles, sis néts i cinc besnéts, i destaca l´ajut rebut de persones com Pere Baltà, Josep Lao, Josep Maria Casas i mossèn Joan, així com la seva vinculació a entitats com ara Prodis, Fupar i Avan. El seu guia és Jesucrist, “el meu cap”. Va néixer fa 80 anys a la localitat sevillana d´Alcalá de Guadaíra. Una infància molt dura, durant la qual va patir en la seva pròpia carn les conseqüències de la violència en l´àmbit familiar, la va empènyer a marxar de casa. Però també la van moure les seves ganes d´ajudar la gent que pateix. Una ingent tasca solidària que li ha valgut a Carmen Aguilar diversos reconeixements, com la Medalla de la Ciutat, el Terrassenc de l´Any o, més recentment, el Premi Drets Humans del Col·legi d´Advocats.
Com és que va venir a viure a Terrassa?
Quan tenia 15 anys em va escriure una carta una tia que tenia a Vacarisses i em va dir que vingués a viure a casa seva. Jo m´havia quedat sense pares, havia tingut dues madrastres i segurament era el moment de canviar de vida. Vaig fer el viatge acompanyada de dos guàrdies civils perquè era menor d´edat. Però viure a casa de la tia no em va acabar d´agradar.
I, què va fer?
Un dia, una pagesa em va dir: “Agafa la teva maleta, et portaré a Terrassa i vas a l´asil Busquets, on estaràs molt bé”. Però, finalment, no hi vaig anar perquè en arribar a Terrassa, al carrer Major, un comerciant em va donar un entrepà de pernil i gràcies a ell vaig entrar a treballar com a minyona a una casa del mateix carrer, al número 46, on em van acollir com una filla. La casa era dels senyors Manel Aurell i Lola Cadafalch.
Va fer de minyona de ben jove.
Sí. Jo li dec tot a la senyora Lola. Li deia: “Hábleme en catalán, que quiero aprenderlo”. I també li vaig dir que, a mi, m´agradava molt fer de missionera, ajudar els altres. Així que la senyora Lola em va dir: “Carmela, tú y yo haremos buenas migas”. Vam quedar que, si jo m´afanyava els matins a fer la feina de la casa, podria anar després a tenir cura de la gent malalta. Primer, vaig anar a Torrebonica i, després, a l´Hospital del Tòrax.
Què recorda de l´antic Hospital del Tòrax?
Era un lloc molt gran, amb molts arbres. Hi ha qui diu que allà passaven coses estranyes, com que algú s´havia llançat des d´un pis i havia mort. Però, no. Allà hi havia unes monges que ho cuidaven tot molt bé i mai vaig veure res estrany. Venia gent de tot arreu i sap per què vaig deixar d´anar-hi?
Per quin motiu?
Doncs, perquè entre els pacients que jo cuidava hi havia un noi que tenia 14 anys i que es va enamorar de mi. Però per no donar-li un desengany, perquè ja hi havia un altre noi que anava darrera meu, vaig parlar amb el seu metge i vam arribar a la conclusió que el millor era deixar d´anar a l´hospital.
Què va fer llavors?
En aquells temps també anava a ajudar altres entitats, com ara el Cotolengo, però vaig tenir la sort d´entrar a l´Hospital de Sant Llàtzer, on hi havia el doctor Pagès. Ell, a mi, em deia la “mitja infermera”.
Per què?
Perquè no tenia el títol d´infermera, però realment actuava com a tal. El doctor Pagès deia: “Vinga! D´això, que se n´encarregui la ´mitja infermera´”. A Sant Llàtzer treballàvem molt; hi havia les monges, com les germanes Vicenta i Sara, i el cert és que m´ho vaig passar molt bé. També anava a la Mútua a treballar amb el doctor Pagès i portava avis a Barcelona, al doctor Barraquer, que em deia que la manca de còrnies per realitzar trasplantaments era un gran problema. Llavors, l´Església deia que era un pecat donar còrnies.
Caram!
Jo, que també era catequista a la parròquia de Sant Cristòfor, a Ca n´Anglada, no hi estava pas d´acord. Per sort, un alt càrrec de l´Església a Barcelona va manifestar després que no, que no era pecat donar còrnies, i vam poder fer una campanya per promoure´n la donació. En fi, no he parat mai, ni pararé. El meu marit, José García, m´ajudava molt en tot.
Quan es van conèixer?
Als 19 anys. Però quan estava a punt de casar-me vaig rebre una carta dient que jo no estava batejada i vaig decidir tornar al meu poble. I em va venir a buscar el que seria el meu sogre i em va dir: “Carmen, ¿qué pasa?”. “Que no estoy bautizada.” “Pues, vamos a Terrassa y lo arreglamos.” Els sogres van ser els meus padrins de bateig, a Can Palet, i al cap d´un any em van regalar la mona. Tan gran i amb la mona, ha, ha, ha.
Però, de ben segur que es va sentir molt feliç.
I tant! Però jo vull que siguin feliços també els altres. Quan em pregunten per què passo tantes estones als hospitals, al costat dels malalts, responc que intento ajudar els altres perquè no sofreixin com jo quan era petita. Avui em sento molt estimada, però encara hi ha moltes persones a les quals falta l´escalfor de la gent. Recordo el cas d´una àvia de Ca n´Anglada…
Què li passava?
La seva família havia marxat de vacances un mes a un apartament i l´havien deixat sola. La vaig anar a veure i estava trista, abandonada. La vaig rentar, maquillar i va recuperar de seguida el somriure. Què li faltava? L´escalfor humana. Molts cops, la culpa del que passa, la tenim nosaltres mateixos.
Com veu el futur?
Abans que deixi aquest món somio que els joves amb disminucions psíquiques de Prodis i Fupar, també els que ja no tenen pares, arribin a gaudir d´un habitatge digne. Pateixo per ells perquè hi ha molt egoisme arreu.
