La seva mirada brilla d´una manera especial quan recorda com va ser adoptada a l´Índia per la família Miró. Una història vital que va plasmar amb gran sensibilitat en els seus dos llibres autobiogràfics i que recorda a infinitat de xerrades. Part del seu cor està a l´Índia, on té la seva germana biològica i on va adoptar la seva filla Komal. Gran “activista” de l´adopció aconsegueix amb els seus llibres remoure consciències. Com a la novel·la “Rastres de sàndal”, coescrita amb Anna Soler-Pont i amb una versió cinematogràfica que TV3 va recuperar la nit de Nadal.
Què li sembla la pel·lícula de la seva novel·la? L´ha vist moltes vegades? Li porta molts records?
Ha estat un gran regal de TV3. M´ha fet molta il·lusió! Fins a la tercera vegada que la vaig veure al cinema no vaig poder parar de plorar. Em sento molt identificada amb totes les persones que passen per un procés d´adopció i, com la protagonista, senten la necessitat de trobar la seva identitat. És una història de sentiments, de solidaritat, de bon cor. És un llibre obert amb moltes pinzellades i on la gent va gaudint de diferents sensacions. Per això agrada.
Què desitja comunicar a les seves xerrades sobre adopció?
Els animo que sàpiguen i preguntin sobre els seus orígens. Fa poc he estat a Pamplona, en unes jornades de convivència de la Fundació Vicenç Ferrer, i moltes noies de 16-17 anys que han estat adoptades m´explicaven que necessitaven fer aquest viatge de retrobament. És una manera de recuperar la pau interior per poder-se sentir bé.
És el mateix que transmet a la seva filla Komal?
Sí. Ara té 14 anys i molt sovint parlem dels seus orígens amb normalitat. A casa no hi ha secrets. Ser adoptat o no és igual. Tots són fills del cor i ella ho creu. Potser algun dia escriu la seva autobiografia.
I vostè ha fet moltes vegades aquest viatge de retorn a l´Índia?
Unes quantes perquè hi tinc la meva germana biològica i procuro anar-hi a veure-la. Al principi em costava molt, patia perquè és dolorós veure com està el teu país i no t´agrada. Però l´he començat a estimar perquè, com una persona, quan no pots canviar-la l´has d´acceptar tal com és.
També va viatjar a l´octubre a Nova Delhi, aquest cop com a conferenciant, no?
Sí. Vaig estar convidada per l´Instituto Cervantes per oferir unes xerrades a diverses universitats. La veritat és que va ser una experiència molt maca perquè els estudiants estaven superatents, s´interessaven pel meu cas, una dona índia que s´ha obert camí a Espanya. En canvi, aquí s´ha perdut una mica l´admiració pel mestre.
Què sent quan apareixen notícies de violacions a l´Índia?
Sento molta pena i ràbia que en un país amb uns grans valors no tot funcioni com voldries. Però confio en la bondat de la gent de l´Índia, que té un cor meravellós i uns principis que no es perden. Encara que aquí veiem la cara més fosca i negra del país, però no tota.
Recorda els seus anys difícils en aquell país?
En conservo tots els records, un per un. Tornar a reviure les meves arrels no va ser fàcil. Havia de posar ordre a la meva vida i el meu passat. Ara que ja ho tinc tot ben col·locat, que sé la meva identitat com a dona índia, no pateixo tant.
Què fa actualment? Encara segueix a l´Ajuntament de Barcelona en temes de cooperació?
Doncs he tornat als meus orígens com a educadora. Vaig fer estudis de piano, solfeig i magisteri i he redescobert la meva vocació com a professora de música amb alumnes de primària. Al principi sentia una mica de por perquè feia temps que no exercia, però he après a acceptar les coses tal com vénen, a deixar-me portar per ser feliç. A l´Ajuntament de Barcelona, feia 15 anys que hi treballava, va ser una experiència molt maca, però aquella etapa s´ha acabat.
I es porten bé els alumnes? S´interessen per la música clàssica?
La meva feina és ara intentar captivar l´atenció dels nens, potenciar la seva sensibilitat cap a la música clàssica. A vegades costa, però veure com els agrada i en gaudeixen és molt bonic!
De petita el seu pare la va ajudar a créixer. Ara és vostè qui li ha de fer costat en la seva lluita contra l´Alzheimer. Fins i tot li ha dedicat el llibre “Paraules retrobades”.
És dur veure com el teu pare, el millor del món, està perdent les seves capacitats per culpa de la malaltia. Quan li van comunicar el diagnòstic va començar a omplir de paraules fulls de llibreta per fixar records i vivències. Vaig recollir 25 d´aquests mots per repassar la vida del Josep Miró. Proposo a la gent que faci el mateix exercici i trobi les seves paraules.
Prepara algun llibre nou?
Sí. Al maig trauré un conte preciós sobre què és la humanitat. I amb el meu marit hem escrit la novel·la “Mihrima, entre el sol i la lluna”, que publicarem al Brasil.
I de la seva estada a Terrassa què destacaria?
Vaig viure un any i mig en aquesta ciutat tan bonica. Recordo un programa de ràdio que vaig fer un estiu a la Plaça Vella i el seu batibull de gent, el pregó de la Festa Major i la terra humida del parc de Sant Jordi al matí. Les coses no van anar prou bé i vaig tornar a Barcelona. La vida va canviant i és un aprenentatge constant.
