A la tornada de la disputa “d’uns campionats nacionals celebrats a Madrid, els marxadors i directius de diversos clubs de Barcelona es parlava de celebrar una prova de marxa des de Gràcia al Tibidabo”. Amb aquestes paraules i en uns apunts personals, Josep Planas, un dels ideòlegs de la Terrassa-La Mata, explicava com es va començar a gestar aquesta prova que, el 21 de febrer de 1965, un diumenge, va celebrar la seva primera edició. D’això, fa seixanta anys.
Amb Francesc Sanahuja i Artur Villach, dos dels seus companys del Club Deportivo Terrassa, van posar-s’hi, el mes de novembre de 1964. Xavi Planas, nebot del Josep i que conserva totes aquestes anotacions, comenta que el seu oncle va escriure que “van dir d’organitzar-ho per a principis de 1965. Hi hauria una Terrassa a la Mata, a uns 500 metres del nivell del mar. Jaume Corderas, Sanahuja i Planas van començar a treballar sobre l’organització de la mateixa”.
Bernat Serrán, exatleta, expresident de la Unió Atlètica de Terrassa i home estudiós d’aquest esport, amb la publicació de diversos llibres sobre aquest tema, recorda que “Planas va ser seleccionador nacional de marxa i llavors tenia el grup que entrenava aquí a Terrassa, més la gent també que formava part de la selecció” d’atletisme del club. Els entrenaments eren per la zona de Matadepera, fins a Castellar.
La primera edició, ho explica Serrán en el seu llibre “85 anys de marxa atlètica a Terrassa”, va començar a les 10.15 hores, amb un recorregut de 14,800 quilòmetres. El vencedor va ser l’atleta Pasqual Aparici, de l’FC Barcelona, que va fer un registre d’1 hora, 20 minuts i 2,6 segons. Sanahuja, del CD Terrassa, va ser segon i Planas va acabar a la quarta plaça.
Caràcter internacional
La segona Terrassa-La Mata, que passa a una distància de 15,500 quilòmetres, adquireix un caràcter internacional per la presència del marxador italià Abdon Pamich, olímpic als Jocs de Melbourne (1956), Roma (1960), Tòquio (1964), Mèxic (1968) i Múnic (1972). A la capital italiana seria medalla de bronze de 50 quilòmetres marxa i, a la capital japonesa, es penjaria la d’or en la mateixa prova.
Pamich, que va imposar-se en aquesta segona edició, es convertiria en un fix durant moltes de les Terrassa-La Mata posteriors. L’italià guanyarà la tercera, ja organitzada per l’Atlètic Terrassa Hockey Club, la quarta i la cinquena. A la sisena edició, encara organitzada pel club de Can Salas, s’imposarà l’alemany Gerd Schuth, en una prova en què no es troba el primer atleta d’aquí fons a la novena posició. Les vuit primeres les ocupen totes marxadors estrangers.
L’any 1971 no se celebrarà i tornarà a 1972, amb la setena edició, que serà per a Víctor Campos, un atleta d’una alta qualitat, que guanyarà a Pamich. Aquesta edició ja l’organitza el Club d’Atletisme Terrassa, que continuarà fins a la desena, que deixa de ser una prova internacional i de la que s’encarrega la Federació Catalana d’Atletisme. Josep Marín va ser el vencedor.
Jordi Llopart, medalla de plata als Jocs de Moscou 1980, va ser el primer a l’onzena edició, l’any 1976. Aquí acaba la primera etapa de la Terrassa-La Mata, que tornarà l’any 1985, per part de la Unió Atlètica de Terrassa, amb Serrán de president. “Era una prova que tenia molta ressonància i agradava a tothom. Jo l’havia seguit com a aficionat”, comenta.
Francisco Botonero, de l’FC Barcelona, va guanyar aquesta dotzena edició. L’any 1987, i amb la celebració de la quinzena Terrassa-La Mata, es recupera la seva internacionalitat. L’any 1989, no es disputa i l’any 1990 es corre per última vegada. Tenia 17,500 quilòmetres de recorregut i va sortir des de l’Ajuntament. Per motius mediambientals i les pressions dels responsables del Parc Natural, la prova es va deixar de fer.
La primera guanyadora i el rècord absolut
Amb la recuperació de la prova, a la segona etapa, l’any 1985, es va celebrar per primera vegada amb la participació de marxadores femenines, que havien de superar un recorregut més curt, de 9,800 quilòmetres. La primera guanyadora va ser la marxadora internacional del CN Barcelona, Reyes Sobrino, que va fer un temps de 53 minuts i 37 segons. D’altra banda, a l’edició de 1987, quan torna a ser internacional, amb un temps d’1 hora, 11 minuts i 29 segons, Miguel Ángel Prieto aconseguirà el rècord d’aquesta cursa. I Josep Marín és l’únic que la va guanyar en les dues etapes que ha tingut la Terrassa-La Mata
