Com et sents després d’haver estat distingida amb amb aquest premi?
Molt contenta que la ciutat reconegui així el meu esforç i sacrifici diari. És producte de tantes hores d’entrenament i també dels meus resultats.
Encara reps els premis amb la mateixa il·lusíó que la primera vegada?
I tant que sí. Sempre fa molta il·lusió. Cada any és diferent. Cada any tenim diferents reptes, nous objectius. Que sàpigues que la ciutat de Terrassa està al teu costat i et dona suport, fa molta il·lusió, la veritat.
Què és el que t’agrada més de nits tan especials com aquesta a Terrassa?
Penso que és molt especial reunir-nos tots els esportites, totes les entitats, junts en una mateixa nit. Que valorem i ens posem de l’altra persona. I que som conscients que som una de les ciutats més olímpiques i paralímpiques. Està molt bé que ho diem ben alt.
Vas començar de ben jove a competir. Com podries resumir el teu camí fins aquí?
Fa 23 anys que competeixo. Vaig començar amb només 9 anys. Vaig començar gaudint de l’esport, una cosa que continuo fent. Gràcies a això, he aconseguit tots els meus reptes. És una experiència que no canviaria per res del món. He aconseguit molts objectius esportius, però em quedo amb les persones que he coneguit en el camí, que es quedaran amb mi per sempre.
Tens 32 anys. En alguna entrevista has deixat entreveure que potser els de París eren els teus últims Jocs Paralímpics. Podrem veure’t a Los Angeles?
Ostres, potser. Qui sap? La veritat és cada vegada em vaig fent més gran. Per això, dic sovint que no sé si seran les meves últims Jocs Paraímpics. El que faig és gaudir al màxim perquè això es quedarà pel meu record. Qui sap si els jocs de París hauran estat els últims o qui sap si participaré en els seguents.
Mirant una mica cap a enrere… De què estàs més satisfeta d’haver assolit?
Uf, és molt difícil perquè ser esportista engloba moltes facetes. Créixer personalment. Gràcies a l’esport he adquirit molt valors. He conegut grans persones. Gràcies a l’esport he pogut superar-me, no només esportivament, també pel fet de ser una referent per a moltes persones. Persones amb discapacitat que es vulguin iniciar que creguin que no són capaces o no puguin arribar. Crec que és molt important donar-ho a conèixer.
S’ha parlat molt durant la gala d’una paraula: referent. Ets conscient que ets una referent per les nenes i els nens que et veuen a la tele?
A mi em costa dir que soc una referent. Jo el que faig és esport, que és el que m’agrada. I si gràcies al meu esforç i als meus èxits, moltes nenes i molts nens, moltes persones amb discapacitat, em veuen i diuen: “Ostres, jo puc animar-me. Puc esforçar-me i puc practicar esport, i arribar allà on vulgui”… Doncs per mi és tota una satisfacció.
Nits com aquesta, et fan posar en valor tota la perspectiva d’esportistes i que aquest premi sigui encara més especial del que ho és ja?
Totalment. Només hem de veure la nit d’avui, amb els grans esportistes, totes les entitats, l’esport escolar… Som una ciutat de referència. I si a sobre, et guardonen com a millor esportista en esport d’adaptat de l’any, la veritat és que fa moltíssima il·lusió.
Ja per acabar… Veient aquesta nit, com definiries l’esport terrassenc?
Divers. Som moltes persones, molt diferents. Totes ens esforcem a gaudir del mateix que és de l’esport i tenim aquest punt en comú.
