Passaven pocs minuts de les 5 del matí del dilluns dia 20 de gener. Dos terrassencs, Olga Tintoré i Àlex Santigosa, sortien del camp 3 de l’Aconcagua, a la província de Mendoza, a l’Oest de l’Argentina, a tocar de la frontera amb Xile. Havien esperat un parell de dies fins que el vent i la boira els van presentar una finestra d’oportunitat. Aquell era el dia per fer el cim de la muntanya més alta de tot el continent americà.
El camí cap al cim va ser llarg i complicat, fonamentalment pel fred i l’alçada. Havien de passar, sense solució de continuïtat, dels 5.950 metres d’altura del camp 3 fins als 6.962 del cim de l’Aconcagua. A l’expedició hi havia també tres francesos, dos nord-americans, un danès, un alemany i un rus. Sis dels deu van fer cim. Tot un èxit, tenint en compte que l’Aconcagua presenta un alt índex de mortalitat. Entre els anys 2001 i 2012 hi van morir 33 alpinistes. Si bé no és una muntanya tècnicament complicada, la seva exigència rau a saber superar l’anomenat mal d’alçada i també sortejar els canvis climàtics extrems, com els forts vents que hi bufen, donada la seva proximitat a l’oceà Pacífic.
Dilluns 20 de gener del 2025, cap a les 15 hores, els dos alpinistes terrassencs van coronar el cim de l’Aconcagua
“Vaig gaudir de tot el viatge, no només de ser dalt del cim. Arribar al camp base va ser una gran experiència. També la resta de dies que ens vam estar aclimatant. El dia que vam fer cim feia un sol radiant. Ho vaig viure amb una gran intensitat a nivell emocional. Plorava en silenci”, explica Olga Tintoré. Pujar a l’Aconcagua tenia un significat molt especial per a ella. “Sempre m’havia cridat l’atenció aquesta muntanya. Més que l’Everest ni cap altra de les mítiques de l’Himàlaia. Li vaig prometre al meu pare que pujaria a l’Aconcagua. Ell va ser qui em va fer estimar la muntanya. Va morir fa vuit anys. Podem dir que vaig pujar a l’Aconcagua per mi, però també per ell”, sentencia.
Tot i tractar-se d’un alpinista expert, Àlex Santigosa ho va passar malament durant les deu hores d’ascensió. “No ho vaig gaudir com m’hauria agradat. Per culpa de l’alçada, tenia el cap emboirat. L’Olga suporta molt millor que jo el tema de l’alçada. Sabia que per a ella, aquesta era una expedició molt especial. Gairebé em va fer més il·lusió que pogués complir el seu somni que no pas el fet d’haver fet jo el cim”, diu.
A la porta de l’escola
L’equip que formen Tintoré i Santigosa va néixer a la porta de l’escola on estudien els seus respectius fills. “Un dia, mentre els esperàvem, vam començar a parlar. A tots dos ens apassiona la muntanya i l’alpinisme. Vam decidir fer una primera expedició, al Mont Blanc. Allà va començar tot”, explica Tintoré. Des de llavors, pensen les expedicions plegats. La propera ja la saben. Encara no ho verbalitzen, però la muntanya encara els crida.
Una trajectòria per cinc cims amb història
La primera ascensió que van compartir Tintoré i Santigosa va ser l’any 2011 al cim del Mont Blanc, de 4.809 metres, la muntanya més emblemàtica dels Alps. L’expedició va tenir lloc durant la Festa Major de Terrassa. Dos anys més tard van coronar el Tubqal, el pic més alt del Marroc i de tot el nord d’Àfrica, de 4.167 metres. El mes d’agost de l’any 2015, Tintoré i Santigosa van aconseguir coronar l’Elbrus, la muntanya més alta d’Europa. Al febrer de l’any 2016 van viatjar a Tanzània per pujar a la muntanya més alta d’Àfrica, el Kilimanjaro, de 5.891 metres.
