Als seus 61 anys, el campió d’Europa i del món de marató, Martín Fiz, vol continuar marcant fites històriques. La setmana passada, l’atleta basc va tornar a entrenar en un lloc emblemàtic per a ell: el bosc de Can Deu.
La Mitja Marató Internacional de Terrassa celebra enguany la seva 25a edició. Vostè hi va participar fa anys. Quins records en té? L’any 2013 vaig córrer la Mitja Marató de Terrassa. Recordo que vaig preparar la cursa entrenant al bosc de Can Deu, per on també hi hem passat quan hem entrenat amb els Mossenaires. Allà també entrenava habitualment quan competia en proves de cros, ja fa unes quantes dècades. Precisament, en aquell escenari em vaig proclamar campió de Catalunya de Cros l’any 1986. Tot plegat, ara que he tornat a Terrassa, he de ressaltar el salt de qualitat que ha tingut la cursa. Això es veu reflectit en la participació. En la seva vint-i-cinquena edició, és una prova totalment consolidada.
Ha fet plans per tornar a córrer a Terrassa? Hem parlat amb el David Otero i tant el Fermín Cacho com jo ens hem compromès a ser aquí l’any vinent per a competir a la Mitja Marató.
Vostè és un referent històric de l’atletisme i ha competit en innumerables proves. Tot i això, podria destacar el seu moment més gloriós? N’he de destacar dos. El primer va ser l’any 1994, quan tres atletes espanyols vam ocupar el podi en el Campionat d’Europa de Hèlsinki. Va ser un moment màgic. Lògicament, també he de destacar quan em vaig convertir en campió del món de Marató, l’any 1995 a Goteborg.
Hi ha alguna marató que sigui la seva preferida? Sens dubte, em quedo amb la Marató de Nova York. De fet, m’agradaria retirar-me l’any vinent competint allà. És cert que no és un circuit per a fer grans marques, però s’hi respira un ambient multicolor i alegre que la fa única. La Marató de Nova York, a més, és molt semblant a la de Terrassa pel recorregut sinuós i el caliu de la gent.
Veig que encara es manté ben actiu. Quins reptes li queden per assolir? Personalment, ser ambaixador de l’esport professional i popular és un honor que, ara que tinc 61 anys, fa que continuï estant vinculat a l’atletisme i a aquest moviment social. Fa no gaire vaig aconseguir guanyar les sis maratons més importants del món, conegudes com les “Six Majors”: Nova York, Tòquio, Boston, Berlín, Chicago i Londres. Ara estic intentant fer el mateix amb les sis mitges maratons més importants. Ja n’he guanyat quatre, però em falten Berlín i València. Les tinc programades per aquest any: Berlín a l’abril i València a l’octubre.
Què li diria a algú que afronta el repte de córrer la seva primera marató? La de Terrassa és una prova que combina l’esperit popular amb el competitiu, amb dues distàncies: una de cinc quilòmetres, per als que corren amb un objectiu més solidari, i la mitja marató, que és tot un repte per als valents. El recorregut ha millorat per a aquesta edició, amb els últims quatre quilòmetres en baixada. Això és un al·licient més per als atletes, ja que les circumstàncies de la cursa seran millors. El més important és que gaudeixin del circuit. Que surtin amb un ritme tranquil i s’enfoquin a arribar a la meta amb bones sensacions.
Fins a quin punt és important que les organitzacions s’adaptin a les necessitats dels corredors? Aquí a Terrassa, l’Associació Espotiva Mitja Marató ha treballat molt per cuidar l’atleta popular. És un aspecte que valoro molt, perquè, al final, l’atletisme no és només per als professionals, sinó per a tothom. Una bona prova d’aquest esforç de l’organització per adaptar-se a tothom és la Cursa Santi Centelles.
