Si hi ha algú a la ciutat que conegui tots i cadascun dels atletes terrassencs, d’ara i d’abans, aquest és Bernat Serrán. El dia 19, l’exatleta, exàrbitre i expresident de la UAT farà 74 anys. Enllesteix el seu quart llibre
D’aquí a una setmana farà 74 anys i no ha abandonat mai l’atletisme. Encara està pendent de l’actualitat i els rècords. Sí, Intento estar al dia de tot el que fan els atletes de la ciutat. I m’encarrego de posar al dia els rècords tant de Terrassa com de la Unió Atlètica, que va ser el meu club.
Per Sant Jordi publicarà el seu quart llibre, on parlarà de les joves promeses de l’atletisme local. Sí. En aquest darrer llibre he decidit centrar-me en 40 atletes d’entre els 14 i els 23 anys. Hi apareixen també els que els han entrenat, molts d’ells de Terrassa. Porto un any escrivint-lo. El més complicat és trobar tota la informació. Tinc moltíssimes dates. Busco informació als diaris i a tot arreu on puc. Incloc fotografies i entrevistes amb tots els atletes. He aprofitat per actualitzar les marques i els rècords. A Terrassa hi ha un nivell magnífic. Hi ha nois i noies que destaquen moltíssim. Alguns ja són una realitat.
No deu ser gens senzill aconseguir totes aquestes dades. La Federació té un servidor amb tots els rècords, però no funciona gens bé. Fa set anys van “hackejar”-lo. Van demanar diners, però la Federació no va pagar i es va perdre molta informació. Falten moltes marques.
Encara li queden coses per explicar? Ja es van acabant (riu). El primer llibre va sortir l’any 2006 i era una història de l’atletisme terrassenc. El segon, del 2019, estava dedicat a la marxa atlètica i el tercer, del 2021, recopilava tots els atletes que ha tingut la ciutat. Ja ho he explicat gairebé tot.
Quins són els atletes més prometedors que hi ha actualment a Terrassa? Fonamentalment, Àlex Pintado, Carla Domínguez, Adrián Priego i Ona Ródenas. Pintado té un potencial brutal en 1.500. Va ser bronze al Mundial sub-20 de Lima. Domínguez també és fondista i té una fortalesa enorme, Priego és un gran especialista en proves combinades, mentre que Ródenas és una marxadora de molta qualitat. Té només 12 anys i va començar el 2023, però promet.
Aquest estiu, Cristina Montesinos va esdevenir la primera atleta olímpica de Terrassa. Sí. Va fer un gran paper a París. Ella ha estat la primera dona olímpica en el nostre esport a Terrassa, per bé que el primer atleta va ser Josep Ribas, nascut a Mataró. Va ser olímpic a Roma’60 en els 50 quilòmetres marxa. Va morir el 2017 a Buenos Aires. Encara ens escrivim amb la seva filla. Curiosament, els dos únics atletes olímpics que ha donat Terrassa han estat marxadors.
Com en altres esports, quan un atleta destaca, els clubs grans se l’emporten. Ha passat sempre, però cada vegada passa més. Abans només es comptabilitzaven els rècords dels que competien a la ciutat. Vaig aconseguir que es canviés.
Vostè va poder viure els Jocs de Barcelona en primera línia. Vaig fer de jutge a l’Estadi Olímpic. Per estar a la pista hi havia bufetades. Jo acompanyava els atletes abans de sortir a competir. Aprofitàvem per quedar-nos a la pista a veure les competicions. Amb els Paralímpics sí que vaig estar a la pista, mesurant els salts de llargada. Va ser una experiència sensacional. Ara ja no es viu l’olimpisme de la mateixa manera. Llavors hi havia una il·lusió extraordinària.
I després dels Jocs decideix posar-se a escriure sobre l’atletisme de Terrassa. Vaig veure que hi ha molta informació de tots els atletes olímpics, però molt poca de tota la gent que s’esforça per arribar-hi. I vaig començar a parlar amb els atletes de Terrassa. També vaig explicar la història dels clubs.
De fet, vostè va fundar un dels dos grans clubs de l’atletisme terrassenc. Sí. Del 1972 al 1977 vaig ser atleta del CA Terrassa. I el 1979 vaig fundar el CA Ègara, que vaig presidir fins al 1984, quan es va fusionar amb l’altre i va néixer la UAT. Vaig presidir-la fins al 1989. Els atletes volien un sol club. Ens van obligar a posar-nos d’acord.
Té bona salut l’atletisme a Terrassa? Hi ha hagut èpoques molt bones, en què l’UAT va ser a Primera Divisió. Si tots els atletes egarencs es quedessin, tindríem un equipàs.
Per què l’UAT té sempre tants problemes, fonamentalment d’instal·lacions? És una qüestió econòmica. L’atletisme no dona diners. Només a uns pocs. Però a Terrassa tenim una escola que és de les millors de Catalunya. L’estat de les pistes de Can Jofresa és deplorable. S’hauria d’haver denunciat a l’empresa que va posar el tartan. Però no hi ha suport de l’administració. Entrenadors i atletes n’hi ha, però no hi ha material, ni un gimnàs en condicions. No hi ha ajudes. Terrassa ha tingut sempre un pes important dins de l’atletisme català, especialment en marxa atlètica.
