La pressió i l’exigència de l’esport d’elit van més enllà de la preparació física. Xero Gasol (38 anys) és psicòleg clínic i esportiu i treballa amb figures com Jorge Martín, actual campió del món de Moto GP. El paper del terrassenc és clau per ajudar els esportistes a gestionar la pressió, mantenir la motivació i superar els moments de frustració.
Com definiria la importància de la seva professió en l’esport d’elit? L’aspecte mental és una peça més en l’alt rendiment. Una peça molt important com ho són les altres, però que necessita formar part d’un equip multidisciplinari. Cada cop, els psicòlegs esportius treballen més a peu de camp, convertint-se en un membre més de l’staff. L’esport d’elit està associat als resultats. Tot i això, de vegades obviem que com més ben preparat estiguis, més bons resultats obtindràs. El nostre objectiu és estabilitzar i potenciar el rendiment dels esportistes, fent que aprenguin diferents habilitats psicològiques. No podem demanar que guanyin, però sí que entenguin que si estan més concentrats, fallaran menys. Aquí és on està la nostra feina.
Ha evolucionat la percepció de la psicologia en l’esport en els darrers anys? Es busca més suport mental? Sí. En gran part, això és gràcies a la confiança i el reconeixement que els esportistes han tingut amb la nostra feina. Abans, eren els psicòlegs qui defensaven la professió, mentre que ara hi ha més consciència i normalització. El fet que molts jugadors de talla mundial diguin que treballen amb psicòlegs facilita aquest canvi de paradigma. Els esportistes volen millorar, créixer i tenir millors resultats. Per això, si veuen que el treball mental i l’adquisició d’eines els ajuda a rendir i cuidar-se psicològicament, és normal que busquin més suport. No podem separar l’esportista de la persona.
La frustració és una emoció comuna en l’esport d’elit. Hi ha claus o estratègies per aprendre a gestionar-la? És un estat emocional que apareix quan no aconseguim allò que busquem. Està molt relacionat amb les expectatives del que esperàvem que passés i finalment no acaba passant. Sentir frustració és normal i necessari, perquè ens ajuda a créixer i prendre millors decisions si la sabem gestionar correctament. El problema no és la frustració, sinó la baixa tolerància o la falta d’habilitats per regular-la. És important centrar-nos en allò que controlem, així com tenir unes expectatives i objectius accessibles, entenent els errors i els fracassos esportius com a part del procés.
Com treballes per ajudar a superar la por al fracàs o la pressió per rendir al màxim nivell? Tenir un fracàs esportiu no significa fracassar com a persona, i una cosa és sentir por o pressió i l’altre és deixar-se dominar per elles. Cal exposar-nos, normalitzar aquests sentiments i controlar el que estigui en la nostra mà. I, sobretot, no oblidar-nos que s’ha de tenir més il·lusió pels reptes que no pas por per les amenaces. Si vols saber quina és la mentalitat d’un esportista, observa’l sota pressió. És una prova de foc. Els que rendeixen millor, fan el que toca i quan toca, es reenfoquen ràpidament i duren menys estona en els estats emocionals desagradables. La nostra feina és facilitar que siguin capaços de rendir sota pressió.
/ ALBERTO TALLÓN
Com pot detectar si un esportista té problemes de salut mental? El fet de ser psicòleg i conèixer la part clínica ajuda a detectar-ho. Cal destacar que, actualment, el 30% dels esportistes d’elit tenen problemes de salut mental. Ho veiem pel rendiment i per la simptomatologia, ja que molts cops poden tenir por d’expressar-se perquè això no afecti el seu estatus, rol o la seva pràctica esportiva. Per detectar si tenen algun problema de salut mental, cal observar si li costa més que abans desenvolupar certes habilitats.
En moments d’inactivitat forçada, com ara lesions de llarga durada, fins a quin punt és vital aquest suport? Els esportistes que treballen l’aspecte mental durant les lesions, s’adapten més de pressa i tornen al seu nivell ràpidament. Durant la rehabilitació física, cal iniciar el tractament psicològic de forma conjunta perquè la persona se senti segura i tranquil·la.
Quines diferències troba entre treballar amb esportistes d’esports individuals i altres d’equip? L’èxit i el fracàs són experiències compartides en els d’equip. En canvi, en els individuals, no. En aquests, l’esportista té una responsabilitat total i un nivell de compromís molt alt. En aquest cas, és ell qui busca ajuda de forma directa i clara. En els esports d’equips, treballes amb unes variables més globals i enfocades al grup. Tot plegat, les eines psicològiques es treballen en els dos àmbits.
Creu que la presència d’un psicòleg esportiu hauria d’incloure’s de manera més formal en els clubs? Seria ideal si aquestes preguntes ja no es formulessin. Això voldria dir que la psicologia esportiva estaria totalment consolidada. De la mateixa manera que no ens podem imaginar un club sense la figura d’un preparador físic, per què ens sorprèn gratament quan hi ha un psicòleg? Hauria de ser normal. Quantes vegades escoltem entrenadors i jugadors dir que no han rendit per aspectes psicològics? Els treballem? Si com a clubs, federacions o equips invertíssim més en formar
i donar eines psicològiques als més petits, segurament tindríem esportistes més preparats mentalment i amb una salut mental molt més resistent.
