Amb 47 anys, l’egarenc defensarà la porteria de l’equip de futbol sala del Terrassa FC després de 14 anys d’inactivitat com a professional. No ha debutat, però només és qüestió de temps. Al llarg de la seva trajectòria, Paco Arjona ha passat per l’Epic Casino, el Martorell, el Barça, el Centelles, el Sícoris de Lleida… Fins i tot va jugar al Japó.
Què li ha motivat a tornar de la seva retirada per defensar la porteria del Terrassa FC? Fa un any que estic vinculat al club, exercint com a entrenador del sènior “B” i portant la tecnificació de porters. Aquesta temporada, el primer equip ha patit una reestructuració important i la porteria és molt jove. Llavors, Diego Blanco, el meu millor amic, em va demanar el favor de pensar-me si tornar a la porteria, principalment per donar un cop de mà als porters amb la meva veterania i experiència. Els dos (Ferreiro i Collado) tenen una gran projecció, però la Tercera Divisió Nacional és una categoria molt competitiva.
Encara no ha disputat cap minut. El podrem veure aviat a les pistes? Estic en dinàmica des de fa aproximadament un mes i he tingut dues lesions a l’abductor. Tot i això, ja estic entrenant amb normalitat, recuperant-me per tornar als terrenys de joc el més aviat possible. Si tot va bé, debutaré en un parell o tres de setmanes.
Després de 14 anys d’inactivitat com a professional, com se sent després de tornar? Tinc ganes de donar més. Quan em va plantejar la proposta el Diego, em va fer una il·lusió inmensa. Ara que he començat a entrenar, m’adono que trobava a faltar això d’estar vinculat a un equip. Aquesta rutina esportiva m’ajuda molt a nivell personal. La meva voluntat és competir una temporada, però no descarto estar-m’hi alguna més. Tot dependrà de les sensacions. Potser m’acabo retirant als 50, com Diego Blanco.
Quins són els objectius de l’equip per a aquesta temporada? Enguany, el primer equip compta amb una plantilla jove i molt renovada. És un equip que encara s’està formant i el passat cap de setmana vam aconseguir la primera victòria a la lliga després de quatre jornades. En general, és un conjunt ben treballat, però hem de ser conscients que un canvi tan gran com aquest implica que haurem de lluitar per mantenir la categoria.
Com valora la seva primera experiència al FC Barcelona? L’any que vaig arribar, la temporada 2002-2003, vam baixar de categoria i, llavors, Sandro Rosell i Joan Laporta van prendre la direcció del club. Quan vaig fitxar, el futbol sala del Barça encara era amateur. Amb l’arribada dels nous directius, es va començar a professionalitzar la secció. En tres anys vam aconseguir l’ascens a Primera Divisió, però després de la temporada 2006-2007 em va tocar sortir del club.
Llavors, li va sorgir l’oportunitat de jugar al Japó. Gràcies a unes formacions que feia el FC Barcelona a través de l’acadèmia Johan Cruyff, vaig coincidir amb un noi japonès que jugava a hockey gel. A partir d’aquí, vam establir una amistat que es va mantenir durant anys. Casualment, el seu germà era traductor i director esportiu al Japó. En aquell temps, va arribar la crisi i se’m va plantejar l’opció de marxar a jugar allà. Li vaig donar un parell de voltes, però finalment vaig canviar d’aires. La del Japó va ser la meva primera experiència a nivell internacional i, en línies generals, va ser molt positiva. Allà vaig disputar la meva darrera campanya com a professional, la temporada 2009-2010.
/ ALBERTO TALLÓN
I per què no ha tornat sota pals professionalment fins ara? Quan vaig tornar del Japó tenia 34 anys. Encara continuava la crisi, i anava al Palau Blaugrana a veure algun partit i, en plena reestructuració del cos tècnic del Barça, em van plantejar exercir com a delegat del primer equip. Aleshores, vaig decidir acceptar la proposta, anticipant molt la meva retirada professional. Com a delegat, vaig estar aproximadament cinc anys. Tampoc me’n penedeixo, perquè les decisions que prens en un moment determinat són les correctes per les circumstàncies que t’envolten i és molt difícil dir que no al Barça. Tot i això, amb 34 anys no tens ni molt menys pensat retirar-te. A més, a nivell personal i professional estava en una situació molt bona. Per això, tenia una sensació agredolça de la meva retirada.
Quan va deixar de ser delegat, va iniciar el seu camí a les banquetes? Exacte. Vaig començar a formar-me com a entrenador. Evidentment, en categories inferiors. He passat per diferents equips i ara compagino la tasca de porter amb la de tècnic del segon equip. D’altra banda, també estic vinculat a un projecte del Centre Penitenciari Quatre Camins, on també soc entrenador.
Com ha evolucionat el futbol sala a Terrassa des dels seus inicis com a jugador? Quan jugava a l’Epic Casino hi havia molts equips amateurs a la ciutat, sense pràcticament base. Penso que el canvi més important que ha tingut el futbol sala a Terrassa és que ara hi ha diferents clubs que tenen una base força important, com el Terrassa FC i la CE Unió 10, entre d’altres.
