En la seva carrera hi haurà un abans i un després del bronze en els 1.500 del Mundial sub-20 de Lima. La veritat és que és la competició en la qual millor he rendit fins ara. Arribar a una final d’un Mundial ja era prou important. Imagini un bronze. Després de la final, recordo estar molt feliç. Va ser una experiència fantàstica.
Què recorda més de Lima? Els primers dies d’aclimatació. No em va afectar massa el viatge. Al principi no em trobava massa bé rodant. Però la feina ja estava feta. Havia entrenat tres setmanes a Font Romeu.
No el va afectar la intoxicació alimentària com a altres atletes. A mi no. Això va ser un dia abans que comencés a competir. En tornar de l’escalfament, al bus, un company ja em va dir que es trobava malament. Una noia va començar a vomitar, enmig del trànsit de Lima. No sabem exactament què va ser, probablement una intoxicació alimentària, però va afectar la meitat de la delegació espanyola.
Va accedir a la final després de guanyar la seva semifinal. S’ho esperava? Pensava a acabar entre els cinc primers i classificar-me. Però l’atleta etíop venia cansat després de ser subcampió als 5.000. Es va reservar. Vaig veure la meva oportunitat. Encara faltaven dies per la final i no calia guardar forces. Ho vaig intentar. I va anar bé. Va ser una gran cursa.
Quin era l’objectiu a la final? Sabia que podia millorar la meva marca, que podia baixar de 3’40”73. Anava amb la vuitena millor marca. Sabia que la podia baixar, però no sabia quan. Vaig acabar fent 3’41”03. Posar-se davant és un desgast que acabes pagant. La meva estratègia era posar-me entre els primers, encara que hagués d’anar per fora. Però molt aviat em vaig posar segon. Sempre tenia controlat on eren les medalles. Vaig acabar a mig segon del campió. Francament, no m’ho esperava.
Vostè va deixar el futbol per fer dedicar-se a l’atletisme. Els meus pares havien fet atletisme de joves i el meu germà feia atletisme. Es dedicava a la velocitat. Jo, en canvi, jugava a futbol. Al Cercle Sabadellès, perquè el meu germà jugava a tennis quan era petit. Vaig arribar a infantil. Quan podia, un dia a la setmana, anava a les pistes de Can Jofresa. Quan em tocava fer mig fons era quan millor m’ho passava.
Durant la pandèmia va haver de decidir. Va ser complicat? Van començar a cancel·lar alguns partits. Em vaig adonar que tant me feia. Potser no m’agrada tant i ho he de deixar, vaig pensar. A casa volien que fes algun esport. Sabia que l’atletisme se’m donava bé i em vaig decidir a fer mig fons. Tenia el Llorenç Sales com a entrenador, que era un molt bon atleta a nivell espanyol. Era com un ídol per a mi. El meu pare també havia estat fondista.
Ara l’entrena Domingo López, el mateix que havia entrenat el seu pare. Exacte. M’entreno a Santa Coloma quan fem pista. Quan faig rodatge surto pel Pla del Bon Aire.
Té alguna altra prova preferida, a banda del 1.500? Aquest any, el 800 se m’ha donat també bastant bé. També he fet algun 3.000. La meva idea és anar provant, però penso que la meva distància és el 1.500. Jo soc ràpid, però potser el 800 em queda curt. Tinc un canvi de velocitat més sostingut.
Córrer a Lima no se li dona malament. L’any passat ja hi va guanyar els campionats iberoamericans. Sí. Les dues medalles internacionals que he aconseguit ha estat a Lima. Al Mundial hi havia un nivell molt més alt que als iberoamericans.
Des que l’any 1988, Fermín Cacho ho va aconseguir, cap espanyol havia estat medallista en els 1.500. Exacte. Reyes Estévez, que és un altre gran especialista, va acabar quart. Per a mi, Fermín Cacho és tot un referent. I al cap de quatre anys, va penjar-se l’or olímpic a Barcelona’92.
D’aquí a quatre anys en tindrà 21. És una bona edat per afrontar els seus primers Jocs Olímpics? M’encantaria. Sempre dic que en quatre anys poden passar moltes coses, per bo i per dolent. No sé què passarà. Al Mundial ja em va sorprendre passar a la final. I després fer medalla. Al final, mai no se sap. Al principi de temporada no sabia que passaria això. Potser la temporada vinent em sorprenc de com de malament em surten les coses.
Aquest ha estat el millor any de la seva carrera esportiva? Sí. Aquest és el meu quart any competint. Els dos primers van ser una mica d’introducció. L’any passat vaig fer quart a l’Europeu, però evidentment, aquest ha estat el meu millor any.
En què pensa quan va corrent? Quina és la seva estratègia mental? Quan corres, et pots fer la teva estratègia, però la cursa sempre pot canviar de moltes formes. No està malament tenir una estratègia, petits objectius, però tot pot canviar molt. El més important en una cursa és sortir concentrat.
I com es concentra? Em surt bastant natural. Es tracta de pensar que vas a patir. No a guanyar. L’única manera de guanyar és donar-ho tot. I això implica patir. Has d’estar concentrat a no fer cap barbaritat, que et col·locaràs bé. Has d’anar amb compte, vigilar que no et tanquin ni et quedis enrere. El més important és controlar els nervis abans de competir. Tot i que, una mica de nervis tampoc van malament.
Després d’aquest bronze, li posaran el focus al damunt. Això li afegeix pressió? No. Vull anar tranquil. Ja he començat a fer algun rodatge. He de decidir si vaig a l’Europeu de cros. No és una prioritat per a mi, però em pot anar bé per preparar la competició de pista. El proper gran objectiu és l’Europeu sub-20 de Finlàndia, que se celebrarà el mes d’agost vinent.
