Roger Pallarols
La selecció masculina va sortir ben escaldada de la semifinal amb els Països Baixos. Una llàstima i un reflex del que ha estat aquesta selecció al llarg de tots els Jocs. Una doble cara que ha sigut una muntanya russa de sensacions i possibilitats. Ara queda lluitar per una fita encara històrica i molt exitosa com seria assolir el bronze. La selecció femenina en canvi, va caure derrotada per 2 a 0 amb Bèlgica en un partit on mai va donar la sensació de poder guanyar.
Si mirem les estadístiques dels penals-córner, l’arma més mortífera al nostre esport, les xifres són molt contundents. En l’equip masculí, Caldas va decidir apostar fort pel seu grup de jugadors de confiança i va deixar fora un dels millors llançadors d’Europa i l’aposta pels tirs directes de Miralles o Basterra no ha funcionat. 3 gols de 27 penals llançats. Es tracta de la pitjor estadística de tots els equips que han competit. En canvi, en el cas de les les noies, l’aposta del seleccionador va ser tot el contrari: portar la teòricament millor llançadora d’Espanya, amb més mancances en el joc, però a priori amb més efectivitat en el penal. Aquesta decisió va deixar alguna jugadora de talent i més d’equip a fora. Els resultats no enganyen, dels 35 penals llançats per la selecció de Cuenca, només 2 van ser gol.
Amb això vull dir que sovint encertar-la és complicat i que mai saps quina és la fórmula guanyadora.
El que sí és primordial és que un cop enllestits els Jocs no ho deixem tot al discurs de quedar bé i analitzar només el resultat final. En categoria masculina, el joc ha funcionat força bé en general i l’equip ha donat moments boníssims, però algunes peces estaria bé que s’analitzessin amb detall. A les semifinals, alguns jugadors van quedar de nou retratats. I amb les noies, la sensació és que a Espanya hi ha talent per quelcom més.
