Terrassa té representació ininterrompuda en uns jocs Olímpics des de Roma 1960. Se l’ha batejat com “la ciutat més olímpica del món”, frase que va escriure per a la història el periodista barceloní Andreu Mercè Varela, a l’edició del 1964 celebrada a Tòquio. En total, 122 esportistes locals han participat en els Jocs Olímpics fins a aquesta edició de París, que, quan acabi, incrementarà aquesta xifra.
Els pioners, com no podia ser d’una altra manera, van ser dos jugadors de hockey, Francesc Roig i Francesc Argemí, que, a Amsterdam 1928, van representar Terrassa per primera vegada a una cita olímpica. Però no només d’esportistes ha viscut la llegenda de la ciutat més prolífica en aportacions. També hi han passat seleccionadors, tècnics assistents, preparadors físics, metges, fisioterapeutes o caps d’equip d’origen egarenc. I, fins i tot, hi ha terrassencs que han estat a uns Jocs amb diferents funcions.
Alguns dels representants locals expliquen les seves sensacions i també, amb la seva experiència, aconsellen els que s’estrenen a la capital francesa.
Rafael Aguilar
Waterpolo
“No t’has de deixar portar per tot allò que et pot despistar”
L’actual director tècnic de la Federació Espanyola va ser segon de Dragan Matutinovic a Barcelona 1992
Ha participat en els Jocs Olímpics com a jugador, com a segon entrenador i també com a seleccionador i, ara, exercint com a director tècnic de la Federació. “Es tendeix a pensar que en els Jocs només debuten els esportistes, però cal recordar que al costat de l’esportista, hi ha els fisioterapeutes mèdics, entrenadors, àrbitres i, per a cadascun són sensacions que es viuen de manera intensa”, opina. “Acostuma a haver-hi una gran diferència la primera vegada per als esportistes solen ser a la plena joventut i, a vegades, fins i tot a l’adolescència”, apunta. “Són emoció, alegria i sentir que has aconseguit una fita molt difícil. Es diu que arribar a presentar-te per als jocs és com ser el supervivent d’un naufragi”, afegeix. I un consell per als joves esportistes que debuten, que “entenguin i recordin en els Jocs vens a donar el millor com a esportista” i assegura que s’ha de tenir clar l’objectiu personal i “no deixar-te portar per tot allò que et pot despistar o pressionar en un esdeveniment d’aquesta magnitud”.
Laura Roca
Natació
“Han de gaudir d’una experiència que s’enduran de per vida”
La nedadora del CN Terrassa en un entrenament per als Jocs de Sidney 2000
Va debutar als jocs Olímpics de Sidney, l’any 2000 i va ser molt emotiu pel fet que “allà la natació és l’esport rei i van ser molt especials per a mi”. Recordar la cerimònia d’inauguració encara li fa posar la pell de gallina, d’una cita olímpica que va suposar “un somni fet realitat”. També es queda amb les amistats que va fer, també a Atenes 2004, moltes que “perduren en els anys” i van ser una experiència enriquidora pel fet que “allà, tots els esportistes són iguals”. A l’hora d’aconsellar als esportistes que s’estrenen, comenta que “han de gaudir de l’experiència, que se l’enduran de per vida”. També “cal estar concentrat en la competició, viure’ls intensament, perquè som pocs els afortunats”, diu.
David Alegre
Hockey
“No hi ha res que hagis jugat fins aquell moment que s’hi pugui comparar”
El davanter egarenc en les semifinalcontra Australia de Pequín 2008 , on es va penjar la medalla de plata
Amb cinc participacions és, juntament amb Pol Amat, el terrassenc que més vegades ha participat en un esdeveniment com aquest. Vas debutar a Atenes 2004 i, a Pequín, quatre anys més tard, es va penjar la medalla de plata. Amb els de Tòquio va posar el punt final a la seva presència a uns Jocs. “Quan arribes a la vila olímpica t’adones de la magnitud de l’esdeveniment”, apunta. “No hi ha res que hagis jugat fins aquell moment que es pugui comparar. L’ambient, el tema mediàtic i tot, és espectacular i és una sensació indescriptible”, manifesta. El més complicat, agrega, “és intentar aïllar-te de tot el soroll que els envolta i hi ha moltes distraccions que, a vegades, fan que t’oblidis del teu objectiu”. Als joves que debuten els demana que “gaudeixin de la vila olímpica i de l’entorn, però que quan comenci la competició que intentin tornar a la seva rutina i que no canviïn res, perquè és fàcil desconcentrar-te. Han d’estar tranquils i gaudir, que tot passa molt de pressa”. Desitja sort i del hockey, “segur que arribaran molt lluny”.
Josep Bladas
Tir
“Cal tenir tranquil·litat i prendre’s els Jocs com una prova més”
Josep Bladas en els Jocs de Barcelona 1992, els seus segons com a esportista
La seva experiència com a participant en uns Jocs Olímpics s’amplia enguany a a París, on és el seleccionador de França. Va ser olímpic en dues oportunitats, a Seül 1988 amb una dotzena posició, i a Barcelona 1992, amb una setena plaça, tot i que va fregar la seva presència a la final. Per tant, 32 anys després de la seva última participació en una competició olímpica, torna a formar-ne part, ara a la part d’entrenador. “El més important dels Jocs Olímpics és el seu nom, perquè, tècnicament, penso que la majoria dels esports són més difícils en un Mundial, on hi ha més competidors, però el nom pot molt”. Bladas, que va ser campió del món júnior, medalla de bronze en el Mundial, or europeu per equips i plata i un bronze per equips en el Campionat del Món, desitja molta sort a tots els participants a la capital de França i als nous els aconsella que “tinguin tranquil·litat i que es prenguin els Jocs Olímpics com una prova més”.
Albert Luque
Futbolista
“No estàvem a la vila olímpica i no vam poder viure el sentiment olímpic. M’hauria agradat”
Els components de la selecció espanyola de futbol amb la medalla de plata de Sidney 2000
El davanter terrassenc va disputar els Jocs Olímpics de Sidney 2000, en què la selecció espanyola de futbol que entrenava el tècnic basc Iñaki Sáez, va acabar penjant-se la medalla de plata després de perdre la final contra Camerun a la tanda de penals, després que el partit finalitzés amb empat a dos gols.
“Va ser una experiència única, si bé nosaltres no vam estar a la vila olímpica, estàvem a hotels. Primer vam estar a Adelaida, després de Melbourne i la final va ser a Sidney. I per això va ser com una altra final”, assenyala. Aquell dia, però, recorda “un ambient increïble”, si bé lamenta que no van poder guanyar.Tot i que en els vols d’anada i tornada, sí que l’equip de futbol va compartir el viatge a la delegació espanyola, no va poder viure els Jocs tant des de dins. “No vam poder viure el sentiment olímpic i m’hauria agradat molt”, declara.
