La davantera matadeperenca Carlota Petchamé (nascuda el 25 de juny de 1990) ha penjat l’stick després de tota una carrera competint en l’elit del hockey. Formada al CD Terrassa, ha estat una peça clau a l’Atlètic, al Júnior i, fins i tot, a la lliga belga. Els dos campionats de lliga aconseguits avalen la seva trajectòria. També ha destacat a la selecció espanyola, participant en dos Jocs Olímpics i assolint la medalla de bronze al Mundial 2018 i a l’Europeu 2019.
Com se sent després de retirar-se? Va ser una decisió difícil? Pensava fer-ho l’any passat, però era molt difícil retirar-te en un moment en què tot va molt bé. Amb el Júnior, vam guanyar la lliga i havíem aconseguit la classificació a l’EHL. Enguany, ja vaig començar la temporada amb la idea de retirar-me.
En el teu cas, el hockey ja venia de família. Gairebé vaig néixer amb un stick a la mà, perquè és un tema de família. De fet, els primers anys com a internacional compartia selecció amb la meva cosina gran, la Berta. Les dues vam entrar més o menys al mateix temps i vam seguir juntes tota la trajectòria. Tenir algú de la família a prop és un reforç, i ella ha estat com una germana per a mi. En moments difícils, tenir-la al costat és un gran suport. També les amistats que vas fent al llarg dels anys, com la Gigi Oliva, amiga de tota la vida.
Quins moments l’han marcat més al llarg de la seva carrera? Òbviament, els dos Jocs Olímpics que he disputat: Rio 2016 i Tòquio 2020. També recordo com si fos ahir el Mundial 2018, Aquest va ser un moment molt maco de tot l’equip i vam aconseguir la tercera posició. També recordo amb afecte les dues lligues que he guanyat. Al final, sempre et quedes amb aquests moments d’alegria, però en podria destacar molts més.
Els dos Jocs Olímpics que he disputat són dels moments que recordo amb més afecte a la meva carrera
Què li va aportar l’experiència de jugar a Bèlgica? Quan vaig arribar allà, veníem de quedar-nos fora dels Jocs Olímpics de Londres 2012 en el Preolímpic, justament a Bèlgica. Llavors, amb només 21 anys em va fitxar un equip que acabava de pujar: el Leuven. Va ser una experiència molt positiva en general. És una de les oportunitats que et dona el hockey i que hem d’aprofitar. Vaig estar un parell d’anys al Leuven i, després, un a l’Anvers, que és on vaig guanyar la lliga.
Hi ha hagut un gran canvi en el hockey femení des que va començar? Ara, és poc probable que una noia de 17 o 18 anys entri en la selecció. El hockey s’ha professionalitzat molt més, i físicament has de fer un pas important quan competeixes a nivell internacional. Tot i això, actualment les nenes que pugen estan molt conscienciades en tots els sentits. Són molt professionals i tenen hàbits que en la nostra generació no havíem tingut.
Si pogués parlar amb la Carlota que iniciava la seva carrera, quin consell li donaria? Que s’ha d’anar pas a pas. Jo, per exemple, vaig tenir la sort d’arribar a l’elit molt jove. Però mai pots tenir pressa per arribar on vols. Tot passa quan ha de passar.
Té al cap continuar vinculada al món del hockey d’alguna manera? La meva idea no és desvincular-me del tot. El hockey és un món molt petit que li tenim estima. Per això, és important que continuï fent créixer aquest esport. Ara, estic ajudant a la selecció catalana sub-14. De moment, crec que em quedaré amb això, però ja veuré com em vaig vinculant una mica més. També necessito un temps de descans. Vull tenir més tranquil·litat, sobretot els caps de setmana.
