“No vull que se’ns regali res. Només que se’ns doni el tracte que mereixem. El futbol és molt diferent de la resta d’esports. I el futbol masculí ho acapara tot. Estem avançant, però encara queda molt per fer. En els darrers anys, el Barça femení li ha donat mil voltes al masculí. Elles han guanyat dues Champions. Dimecres, els nois van guanyar un partit de quarts de final i semblava que ja havien guanyat la Champions”.
Són paraules de l’exfutbolista terrassenca Marta Corredera, que ha participat aquest dijous en la xerrada “Obrint camí en els esports masculinitzats” al costat de la pilot Laia Sanz i l’aixecadora Lydia Valentín. Les tres esportistes han dialogar amb la presentadora de la taula rodona, la periodista Carme Barceló, sobre les dificultats amb les quals s’han trobat en el decurs de la seva carrera esportiva.
Precisament els esports que han practicat (el futbol, el motociclisme i l’halterofília) han estat tradicionalment disciplines masculines. Tot i això, elles s’hi han dedicat i hi han excel·lit.
“Bitxo raro”
Les tres esportistes han verbalitzat que de petites se sentien “com un bitxo raro”. Han hagut de sentir tota mena de tòpics per dedicar-se a l’esport que els agradava. Tota mena d’insults i de paraules que no tocaven. Elles, però, seguien endavant, enfocades a tocar la glòria. I totes tres ho han fet. És ara, amb el pas del temps, que s’adonen que aquella no era una situació normal. Coincideixen a dir que la situació s’ha anat normalitzant, per bé que encara queden “tics” masclistes o de menysteniment cap a les esportistes dones.
Com a prova, un exemple. A Laia Sanz, després d’una etapa de més de 15 hores al Dakar, al Perú, un periodista li va preguntar, acabada d’arribar a la meta, si estava casada. No content amb allò, va insistir: “El teu xicot t’ha deixat venir al ral·li?”
Lydia Valentín ha explicat anècdotes semblants. “Després de guanyar una de les meves primeres medalles, el primer que em van preguntar era que com és que em maquillava”. Ella, com la Marta i la Laia, ha tingut sempre molt clar on volia arribar. I li importava ben poc el que deia la gent d’ella. O les dificultats que havia de superar constantment. També és cert que “llavors no hi havia xarxes socials i no era com ara, que qualsevol s’atreveix a insultar-te a través de Twitter”, com explica Marta Corredera.
“Ens costa sempre molt més que a ells fer les coses i que se’ns reconegui”, assenyala Marta Corredera, que ha insistit en la diferència entre el futbol i la resta d’esports individuals.
Es tracta de tres pioneres, que han obert camí a les generacions posteriors d’esportistes dones que actualment juguen a futbol, piloten motos i aixequen pes amb absoluta naturalitat. O almenys, amb més naturalitat amb la qual elles tres van haver de fer-ho.
Al juny, xerrada sobre esport i maternitat
La xerrada d’aquest dijous no serà l’única que se celebri aquest any a la Casa de l’Esport. El servei d’Esports de l’Ajuntament de Terrassa té previst organitzar-se dues o tres més en els mesos vinents. La propera arribarà al mes de juny i tractarà sobre l’esport i la maternitat. Comptarà també amb els testimonis de diferents esportistes de primer nivell. L’objectiu d’aquesta iniciativa és el d’analitzar el món de l’esport des de diferents perspectives, amb una mirada global. S’intentarà visualitzar, exposar i debatre diferents punts de vista sobre temes d’actualitat. La intenció d’aquestes xerrades és apropar les problemàtiques relacionades amb el món de l’esport a la ciutadania, sempre a través de les opinions en primera persona dels esportistes o professionals de l’esport que s’han vist afectats o bé que poden aportar la seva expertesa amb relació a la matèria.
Parlen les protagonistes
Marta Corredera, exfutbolista
“El suport dels companys futbolistes ha estat zero”
Marta Corredera (Terrassa, 8 d’agost del 1991) estava en actiu fins a l’any passat. Va decidir penjar les botes i ara es dedica a fer de comentarista a la ràdio i a la televisió. Quan va esclatar l’escàndol de Luis Rubiales, molts mitjans es van interessar per saber la seva opinió. “El suport dels nostres companys futbolistes ha estat zero. Ells no se n’adonen, però on uns privilegiats. Mai no hem sentit el seu suport”, va explicar ahir. Corredera va debutar l’any 2013 amb la selecció espanyola absoluta i va disputar els Mundials de 2015 al Canadà i del 2019 a França. Ha guanyat sis lligues i cinc copes de la Reina. Va debutar a l’Espanyol i va jugar cinc temporades al Barça, a més d’Arsenal, Atlético de Madrid, Levante i Real Madrid. Mentre era al club blanc va anunciar que deixava el futbol a causa del seu embaràs. No li van posar gens fàcil, com va recordar. “Quan em vaig quedar embarassada, em vaig sentir jutjada. Vaig haver de passar força temps fora de l’equip i alguns em van fer sentir que deixava tirat l’equip. Vaig haver de sentir comentaris que em van afectar molt”. Al juny tornarà a ser mare.
Laia Sanz, pilot
“En un Dakar, tot l’equip va volar en business menys jo”
Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 11 de desembre del 1985) és tot un referent femení del món de l’”off road” en general i del Ral·li Dakar en particular. Compta amb 14 títols mundials i deu europeus de trial femení i ha guanyat set vegades el Trial de les Nacions. S’ha adjudicat 11 vegades el trofeu femení del Dakar en la categoria de motos. L’any 2015 va acabar novena a la general absoluta. Acumula també sis títols mundials d’enduro, entre altres distincions. Reconeix que ser dona en un món d’homes no ha estat senzill, però li ha permès guanyar visibilitat i fins i tot aconseguir patrocinadors. “De petita, jo corria amb nens. Encara recordo com els pares els deien abans de la cursa: fes el que vulguis, però que no et guanyi la nena”. Creu que la batalla per la igualtat es va guanyant de mica en mica, per bé que “en un dels Dakars, tot l’equip va volar en business menys jo”. Després de guanyar-ho tot sobre dues rodes, ara prova sort en el món dels cotxes.
Lydia Valentín, exaixecadora
“S’associa la força i la massa muscular amb un sol gènere”
Lydia Valentín (Ponferrada, 10 de febrer del 1985) és una de les millors halteròfiles espanyoles. S’ha penjat tres medalles olímpiques: un or a Londres 2012, una plata a Pequin 2008 i un bronze a Rio de Janeiro 2016. Algunes d’aquestes medalles li van arribar anys després de competir, a conseqüència de la desqualificació per dopatge d’algunes de les seves companyes. Acumula també vuit medalles en Campionats d’Europa: dos ors, els anys 2014 i 2015; tres plates, els anys 2008, 2012 i 2013; i tres bronzes, els anys 2007, 2009 i 2011. Es va retirar de l’elit el setembre de l’any passat com una conseqüència d’una lesió crònica al maluc. Recorda encara que quan va dir a casa que es volia dedicar a l’halterofília, la seva mare li va dir que es convertiria en un noi. “L’esport no té gènere. En els esports de força com el meu s’associa la massa muscular amb un sol gènere, el masculí. I no té per què ser així”. I afegeix: “Pots fer qualsevol esport i continuar sent molt femenina. I pintar-te els llavis. O no”.
