Des del seu càrrec de president de l’Associació Espanyola de Clubs de Hockey, l’expresident de la secció de hockey del Club Egara negocia amb la Federació Espanyola un tracte just per a les entitats.
Quin balanç fa dels més de dos mesos que duu en el càrrec? Està sent molt intens. Amb l’aparició de la nova Llei de l’Esport, la Federació Espanyola haurà de canviar els seus estatuts i el seu reglament electoral. Tot això s’afegeix als diferents problemes que hi ha entre clubs i Federació.
Quins són aquests problemes? Als clubs, la Federació no ens tenia en compte. L’esperit fundacional de l’associació és aconseguir que es valori tot allò que aportem els clubs a la Federació. Això té moltes derivades. Nosaltres representem a la immensa majoria de clubs amb equips a les dues categories nacionals. Però també ens preocupa el hockey formatiu, que està en la base de tot. Les famílies dels jugadors han d’afrontar una despesa enorme. I el nostre és un esport essencialment familiar.
Se senten maltractats? No ens sentim protagonistes, ni tan sols clients. Hem passat a ser un producte que la Federació ven. És especialment gràfic el canvi de paradigma que va introduir Ryanair en el món de l’aviació, que va decidir un dia que el passatger no era el client, sinó el producte. Tenir molts clients li permetia negociar amb les administracions unes millors condicions.
Una altra de les seves reivindicacions és que es recuperi el factor de proximitat geogràfica. Sí. Abans, els tornejos s’organitzaven amb criteris de proximitat. I ara es fa en funció del rànquing. Cal posar les coses senzilles als jugadors. Hem calculat que cada equip ha d’afrontar una despesa d’entre 35.000 i 55.000 euros per temporada. I aquesta xifra s’ha de multiplicar pels dos, tres o quatre equips del club. És inassumible tant pels clubs com per les famílies i hem de trobar solucions que ho facin viable.
Han aconseguit tenir veu a la Federació Espanyola. Aquest és un important pas endavant. Tindrem un representant a la junta directiva de la RFEH, segurament abans del pròxim mandat. Tenim reunions trimestrals per exposar-los totes les nostres demandes. Necessitem tenir una interlocució fluida. La Federació ens ha de veure com a part de la solució.
La Federació els veu com un enemic? No, en absolut. Tenim bona relació, però, evidentment, els interessos no sempre són coincidents especialment en el tema pressupostari. Santi Deó optarà a la reelecció i ja ens sembla bé. Considerem que ell és la persona que pot aglutinar més consensos. Però tenim molt clares les nostres reivindicacions.
Per exemple? La Copa s’ha portat aquest any a Màlaga i Benalmádena, on no hi ha cap equip que faci d’amfitrió. A nosaltres ens sembla bé, però tot el que es genera en un esdeveniment com aquest se’n va cap a la Federació. Res no reverteix en els clubs. Ni tan sols se’ns ajuda en els desplaçaments.
No hi ha cap retorn? Zero. I els clubs som els que juguem. Sense nosaltres no hi hauria competició. I fins i tot els internacionals sub-21 han de pagar un 25% de les despeses derivades d’un Europeu o un Mundial. I els sub-18 paguen ells la meitat. I els sub-16 un 75%. No crec que passi en massa esports. Es va plantejar com un tema excepcional, però s’ha mantingut.
Ha fet alguna oferta la Federació? De moment ens han fet una primera oferta, molt de mínims. S’està obrint camí, però encara és del tot insuficient. Evidentment, ells tenen els seus problemes pressupostaris. Ho entenem. Però nosaltres també.
El hockey passa per un bon moment? Sí. Les dues seleccions estan classificades per als Jocs Olímpics de París. I les sub-21 van fer un molt bon Mundial. Però els clubs tenen molt a veure en tots aquests èxits. No serien possibles sense la feina que fem en l’àmbit formatiu.
La disjuntiva entre clubs i seleccions segueix viva. Òbviament. I una vegada més, els clubs som els més perjudicats. Això que es fa de partir la lliga en dos és dolent per a tothom. I enguany tornarà a entrar en joc la lliga índia. Hi torna a haver diners i perdrem jugadors durant un parell de mesos. Cada vegada ens costa més retenir el talent. La realitat del hockey és que la immensa majoria dels jugadors han de pagar per jugar.
La unitat entre els clubs té també els seus avantatges. Evidentment. I en aquest sentit volem ser proactius. Volem fer una central de compres per reduir el cost del material, l’equipament o el transport.
És optimista? Els farà cas la Federació? No ho sé. Però la nostra gran força és que estem més units que mai. De la necessitat n’hem fet virtut. I la Federació se n’ha adonat. I s’ha hagut d’asseure amb nosaltres.
