Va començar al CN Terrassa i s’ha convertit en un dels millors patinadors del món. Amb només 21 anys, el terrassenc Ot Dalmau acumula cinc podis mundials. El 29 d’octubre tancarà la temporada disputant l’Europeu de Croàcia en Solo Dance.
Al darrer mundial de patinatge va penjar-se un or en quartet i una plata en grup petit. Suma ja cinc podis mundials amb només 21 anys. Com ho porta? Al principi em va costar una mica assumir-ho. Havia fet medalla a l’Europeu i també a l’anterior mundial. Tenia opcions i, per sort, tot va sortir molt bé.
El quartet del Cunit està format per quatre nois. És poc habitual. Sí, de fet som l’únic equip amb quatre nois. És un quartet que crida l’atenció a nivell de velocitat, potència i elevacions. Són quatre dies a la setmana d’assajos grupals, preparació física, moltes hores davant del mirall també.
Cada dia va dues vegades de Terrassa a Cunit i també a Barcelona a la universitat. Déu-n’hi-do. Sí. Faig molts quilòmetres. Em llevo al matí i me’n vaig a Cunit a entrenar. Després marxo cap a la Universitat de Barcelona a estudiar. Després torno a Cunit a fer el segon entrenament i al vespre torno a Terrassa. Per disponibilitat del pavelló, entrenem molt tard. Aquesta és la meva rutina en un dia normal. Faig uns 300 quilòmetres cada dia.
Què està estudiant? Biologia marina. Vull fer el màster a Hawaii o Califòrnia, que és on es destinen més recursos a la investigació. La meva carrera esportiva sempre ha estat el pla B. No vull que l’esport m’absorbeixi per sempre.
I el patinatge? Tinc pensat competir un o dos anys més, fins que marxi als Estats Units a fer el màster. Però, mentre m,’aguanti dret, mai no deixaré de patinar. Soc molt mogut i molt competitiu. De sempre. El patinatge em permetia treure tota l’energia de més que tenia. M’encantava córrer, avançant a tothom. Arribava cansadíssim a casa. Però no em veig massa temps a l’elit. Els patinadors comencem molt joves i estem molt exigits.
Va començar a practicar el patinatge al CN Terrassa. I ara a Cunit. Sí, jo vaig començar al CN Terrassa, com Llorenç Álvarez o Aleix Bou. Quan el Natació se’ns va quedar petit perquè no hi havia hores ni pista, ens vam haver de buscar la vida. Jo vaig anar a parar a Parets del Vallès amb el meu entrenador. Quan va portar el club a Cunit, me’n vaig anar amb ell.
La lesió que va patir la temporada passada ja està oblidada? Sí. L’any passat em vaig trencar el lligament del turmell i vaig haver d’estar més de sis mesos aturat, entre l’abril i el novembre. Em va costar tornar.
Li va costar tornar al màxim nivell després de l’aturada? De fet, m’havia apartat ja de l’alta competició. Ja tenia una edat i és molt difícil tornar a l’elit. M’estava dedicant a entrenar els petits i a preparar coreografies, que és una cosa que m’agrada molt. Però vaig anar tornant de mica en mica. I vaig acabar sent campió del món. No em puc queixar. No m’esperava tornar.
En el darrer mundial d’Ibagué, el patinatge català ha brillat més que mai. Quina és la clau de l’èxit? Fa molts anys es va apostar per una generació de patinadors. Alguns vam tenir la sort d’entrenar el CAR i treballar amb molts tècnics, alguns de l’estranger. Hem crescut amb referents molt clars i estem pujant tots junts. No és un treball individual. Hi ha una xarxa d’entrenadors que fa que el teu rendiment creixi. La competència entre nosaltres és quelcom que sempre fa millorar.
Parlant de referents, quins han estat els seus? De petit, els meus referents eren els patinadors sobre gel o els patinadors italians que llavors ho guanyaven tot. Ara la potència és Espanya. Van començar a sorgir referents com Llorenç Álvarez. Es va implantar la cultura que podíem competir amb els italians i guanyar-los. I així ha estat. Vam necessitar fer un clic i començar-nos-ho a creure.
Per què va triar patinar sobre rodes i no sobre gel? És una qüestió d’instal·lacions. De fet, jo vaig començar jugant a hockey, primer al Matadepera i després al CD Terrassa. Quan era infantil, vaig haver d’escollir. Veia les patinadores i tenia clar que jo volia fer allò. Amb 9 anys, el meu entrenador, em va deixar clar que si volia competir de debò, havia de deixar el hockey. I vaig tenir clar que el patinatge era el que jo volia fer.
Se n’ha penedit alguna vegada? Alguna vegada he pensat que la meva vida hagués estat més relaxada. Però no canviaria per res la meva trajectòria.
Els esports artístics són tan complicats com sembla? El patinatge té dues parts molt diferenciades. D’una banda, hi ha la part tècnica, que és molt complicada, i després l’artística, que és més creativa. Combinar les dues requereix moltes hores. Has de fer dansa contemporània, ballet, preparació física, coordinació. Un munt de coses.
