Feia d’aplegapilotes al CT de la Salut i li pagaven 20 pessetes l’hora. Allí va néixer la seva passió pel tennis. A l’Acadèmia Sánchez Casal va entrenar Andy Murray i Juan Mónaco. Ara és el director de l’escola de tennis de l’Atlètic
Des del 4 de setembre dirigeix l’escola de tennis de l’Atlètic Terrassa. Com va el projecte? És molt engrescador. Estem fent un canvi d’estructura per intentar captar talent. Tenim una quarantena de nois i noies. Intentem treballar amb qualitat, tant als grups d’iniciació com als de competició. Volem reforçar el minitennis, per inculcar conceptes en els nens i les nenes de 4 i 5 anys que comencen.
Vostè va ser professional del tennis. Sí, però mai no m’hi vaig poder guanyar la vida. Ho vaig deixar als 27 anys. Vaig arribar a estar entre els 300 millors de l’ATP. En aquella època jugava tornejos Satèl·lits, els actuals Futures. Vaig jugar un parell d’anys la prèvia del Godó. Em vaig enfrontar amb Martín Jaite, Miquel Mir i d’altres jugadors de l’època. L’any 1982, quan era júnior, Manolo Santana em va preseleccionar per la Copa Davis, tot i que no vaig acabar jugant.
A quina edat va començar a jugar? Amb 9 anys. Jo era un dels nens que feia d’aplegapilotes al CT de la Salut. De fet, jo treballava recollint boles tot el dia. Recordo que em pagaven 20 pessetes l’hora. I treballava vuit hores diàries. Tenia 9 anys i ho vaig fer durant 4 o 5 anys. Després es va prohibir. Ens passàvem tot el dia jugant a tennis. Els entrenadors detectaven els que jugaven una mica bé i a la tarda ens posaven a jugar amb els socis. Així vaig començar jo en el món del tennis.
Va voltar molt pel món mentre jugava? Bastant. Vaig anar a jugar a França, els Països Baixos, Alemanya, Mèxic. Vaig jugar l’Orange Bowl, als Estats Units. El 1982 vaig ser campió d’Espanya júnior.
Per quines etapes ha passat com a entrenador? A banda de la meva tasca a l’Atlètic, entreno dos jugadors joves, com Roger Castells i la búlgara Ani Atanasova. Vaig començar fent de “coach”. Després vaig tenir la meva pròpia escola d’alta competició. Després he entrenat a diversos clubs, com el CT de la Salut de Barcelona, que és el meu club de tota la vida. També al Tenis El Turó, que després va ser el David Lloyd Club Turó, on vaig passar set anys. Vaig estar un parell d’anys com a director de l’àrea ATP de l’Acadèmia Sánchez Casal. Vaig tenir el plaer d’entrenar l’argentí Juan Mónaco i l’escocès Andy Murray
Estem parlant d’un número 1 mundial. Sí. Quan el vaig entrenar era júnior. Però ja se li veia una facilitat espectacular per colpejar la bola. Vai tenir el plaer d’entrenar-lo.
Quan veu un jugador, en què es fixa per saber si té opcions d’arribar a l’elit? Hi ha diversos factors. L’actitud és molt important. M’agrada veure com reaccionen els jugadors davant d’un marcador advers. Això t’explica moltes coses. El més important és la facilitat pel joc. Però això no ho és tot. Un jugador amb molta facilitat, si no té les altres coses, tampoc arribarà mai enlloc.
Diuen que per triomfar en el tennis cal tenir el cap molt clar i ser molt resistent mentalment. Totalment. Li posaré dos exemples: Roger Federer i Rafa Nadal. El primer és tot talent. Ha nascut amb això. No es pot treballar això. Nadal és tècnicament inferior, però té un cap excepcional, que no té Federer. Nadal té altres armes que li permeten arribar al nivell de Federer. L’ideal seria algú que tingués les dues coses, però això no existeix.
El tennis d’ara és més físic? S’ha perdut el talent pur d’anys enrere? Sí. En això han fet molt de mal els canvis de material. Quan les raquetes eren de fusta, o tenies talent o no movies la bola. Avui, el servei és molt important. Ara el servei marca moltes diferències. Si no fas un bon servei, el més probable és que rebis un “winner”.
Dels nens que entrena ara a l’Atlètic, en veu algun amb possibilitats d’arribar lluny? Sí. N’hi ha un parell d’entre 10 i 12 anys que no ho fan gens malament. I n’hi ha dos més de 8 anyets que apunten maneres. Però cal treballar molt. I això és un camí molt llarg. Els que sembla que apunten molt amunt de vegades es queden. I al revés. De vegades hi ha jugadors que tenen mancances i acaben arribant.
Al món del tennis formatiu, els pares són un dels principals problemes? Absolutament. Antigament, el pare demanava al jugador que fes cas a l’entrenador. Avui en dia cal arribar a acords. A nivell esportiu, això no és massa positiu.
Quins són els seus referents en el món del tennis? Quan jo era jugador m’agradava molt Manolo Orantes i John McEnroe. M’agradaven els tennistes amb talent. Dels d’ara, Roger Federer. Aquests darrers anys estic veient poc tennis. Però m’encanta Novak Djokovic. És un tennista molt treballador, que es cuida molt i té un gran esperit de sacrifici.
