Dissabte 18 de novembre farà 28 anys i ja ho ha guanyat tot en el món del patinatge artístic, que s’ha convertit en la seva forma de vida. Després de penjar-se la medalla de plata en Solo Dance al Mundial de Colòmbia, el terrassenc Llorenç Álvarez ha pres la determinació de retirar-se.
Quan va prendre la decisió de retirar-se? Quan va començar aquesta temporada, ja tenia clar que aquesta seria l’última. Volia gaudir-la moltíssim. He pogut obtenir grans resultats tant en l’àmbit espanyol com europeu i mundial i puc dir que penjo els patins molt satisfet. És el moment de tancar aquesta etapa. Però continuaré vinculat al món del patinatge.
A què es dedicarà a partir d’ara? Seguiré sent entrenador de grups de “show” i coreògraf de molts patinadors internacionals. Tinc diverses propostes amb altres grups. Em plantejo també desenvolupar algun projecte de grup a títol personal. Especialment, però, dedicaré molt temps a la meva parella, els meus amics i la meva família.
Pot semblar que es retira molt jove. Només té 27 anys, però en fa 22 que patina. Així és. Vaig començar a patinar als 5 anys i vaig participar en alguns trofeus. El primer campionat oficial en el qual vaig prendre part és el Campionat de Barcelona aleví de l’any 2005. Després vaig prendre part en el Campionat d’Espanya aleví del mateix any, on vaig quedar campió d’Espanya. Allí va començar tot.
Què li ha donat el patinatge en tot aquest temps? M’ho ha donat tot. He tingut la gran sort que els meus pares em donessin tot el que es necessita per practicar aquest esport, tant en l’àmbit econòmic com emocional. A partir d’aquí he anat creant la base del meu dia a dia en el patinatge. A la meva vida, tot es mou a través del patinatge: la meva feina, les meves relacions socials, les meves amistats. Només se’n salva la meva parella.
Quin és el millor record que guarda de tots aquests anys? Va ser fa dos anys, el 2021, quan vaig proclamar-me campió del món. Vaig arribar a aconseguir el somni de qualsevol esportista. Com a patinador, ser campió absolut d’una modalitat sènior. És el màxim a què podia aspirar. No hi havia res més enllà d’això. Aquell dia vaig acomplir el meu somni. També hi ha hagut altres moments molt feliços, com el Campionat d’Europa d’Andorra del 2022. Em va emocionar molt ser campió d’Europa davant de la meva família i els meus amics.
I el pitjor record? És difícil trobar-lo. Soc una persona molt freda i molt racional. Poques vegades em deixo portar per les emocions. En totes les coses dolentes intento trobar-hi algun aprenentatge. Potser el que més em va frustrar va ser no guanyar el Campionat del Món de l’any passat. Vaig adonar-me que hi havia alguna cosa física i també psicològica que se m’escapava de les mans. No vaig entendre per què no ho podia controlar. Hi va haver un element que no vaig poder fer en cap dels dos discos. I el sabia fer perfectament. Em va costar molt reaccionar psicològicament. Això em va impedir gaudir d’aquell campionat. Com a entrenador, ho he passat malament en algun campionat on els meus patinadors no han obtingut els resultats o no han tingut l’actuació que esperava. Això em fa aprendre molt com a tècnic.
Què li ha quedat per guanyar? Diguéssim que les medalles les tinc totes. Com a anècdota curiosa, sempre dic que mai no he pogut guanyar el Catalunya Stars, un esdeveniment molt famós que es fa cada any a Fontajau, a Girona, i reuneix tot el patinatge català. No l’he guanyat mai i la temporada de la meva retirada em faria molta il·lusió guanyar-lo.
Qui és el patinador terrassenc amb més futur al davant? Aleix Bou. Patina al Club Egara i ha aconseguit l’or en quartet amb el Cunit al Campionat del Món d’Ibagué. L’any vinent continuarà fent dansa i lliure. Té una grandíssima trajectòria al davant. Ara mateix és el patinador de referència. Hi ha altres patinadors terrassencs amb una gran projecció, però com a sènior, Aleix Bou és el nostre gran actiu de present.
Ha pogut viure del patinatge? Visc del patinatge d’una manera indirecta. Mai no he cobrat ni un euro per patinar. El patinatge m’ha permès ser entrenador, coreògraf, editor musical i dissenyador de mallots. És la meva feina. Mai no he tingut un sou mensual com a esportista.
Trobarà a faltar competir? Penso que continuaré competint d’una manera indirecta, sigui com a entrenador o fins i tot com a espectador. Em buscaré altres esports per competir, com el CrossFit. Necessito competició a la meva vida. Si no, no estic ple. En aquest sentit, per a mi, la competició no s’acabarà mai.
