El president de la RFEH, Santi Deó, li va comunicar que no continuaria dirigint la selecció femenina tot i que tenia contracte fins als Jocs de París. El tècnic anglès de 47 anys considera que la decisió és un error
Qui li va comunicar que no continuava com a seleccionador femení? Em vaig reunir el dilluns 4 de setembre amb el president, Santi Deó, i ell mateix m’ho va dir, cara a cara.
Li va semblar que la decisió de fer-lo fora era del mateix Deó? Entenc que és una decisió consensuada entre Santi Deó i el comitè executiu de la Federació.
Quins motius li va donar? Que no veien una evolució en l’equip des del Mundial. Que els resultats no havien anat com volíem i els preocupava que si no prenien ara aquesta decisió, la selecció es podia quedar fora dels Jocs Olímpics de París.
Imagino que el devia sorprendre la decisió. No m’esperava que em deixessin fora. Em va agafar per sorpresa. Era conscient que els resultats de l’Europeu no havien estat els adequats. Per diversos motius, no vam fer un bon Europeu, però penso que continuàvem evolucionant. L’equip pot revertir la situació de cara al Preolímpic del gener i classificar-se pels Jocs.
Quins són els motius del sisè lloc de Mönchengladbach? Vam començar el torneig com el cinquè equip d’Europa. Per rànquing, ens tocava estar entre el cinquè i el vuitè, tot i que aspiràvem al màxim. A més, ens va tocar un grup molt dur, amb Països Baixos i Bèlgica, que van acabar sent els finalistes. Les belgues han evolucionat molt més que nosaltres en el darrer any. No era fàcil entrar a semifinals. Vam dominar i vam tenir ocasions, però ens va faltar definir en molts partits. I vam pagar molt cares les errades defensives. Però, tant en conjunt com individualment, vam estar per sota del nostre nivell.
Què passarà amb el seu cos tècnic? Ara tothom està una mica a l’expectativa. La Federació ha comunicat que no tenien preparat un substitut, però volen fer el canvi tan ràpidament com sigui possible. Només falten quatre mesos pel Preolímpic. Es va dir que volien donar una certa continuïtat, però imagino que dependrà de qui sigui el nou seleccionador.
No li sembla molt arriscat canviar de seleccionador quan falten deu mesos pels Jocs de París? El temps donarà o traurà la raó als qui han pres aquesta decisió. Si els surt bé, perfecte. Si no, haurien de ser conseqüents amb la determinació que han pres. En tot cas, haver pres ara una decisió tan dràstica i contundent demostra el grau de preocupació que tenia la Federació, que creia que les coses no anaven bé. Demostra que la Federació no confiava que fóssim capaços de fer les coses bé.
Entenc que vostè considera que s’han equivocat. No comparteixo la decisió. Estic convençut que el millor per a l’equip hauria estat la continuïtat. S’hauria d’haver analitzat amb més profunditat perquè no ens han acompanyat els resultats. Calia haver buscat solucions, però mantenint l’estabilitat.
Havia detectat manca de confiança fa uns mesos? M’havien dit que al desembre, a la Nations Cup, hi havia veus que no estaven d’acord amb l’evolució de l’equip, però mai no em van concretar els motius ni em van fer cap raonament esportiu. Portava més de deu anys amb aquest equip i tenia clara la perspectiva de l’evolució que havíem fet. No m’ho vaig prendre com un avís que si no m’espavilava, em farien fora. Penso que hi havia un gran desig de disputar la Pro League i no ho vam aconseguir. Alguns es van prendre aquest resultat com un senyal que les coses no anaven bé.
Com valora els 15 anys que ha treballat a la Federació i els 10 anys i 8 mesos com a seleccionador? Penso que ho hem fet bé. Hem fet un canvi important en el hockey femení del país i així ens ho ha reconegut molta gent. Vaig entrar quan Espanya estava al lloc 16 del Món i ara estem al 8. Penso que hem aconseguit fer un canvi molt rellevant en la mentalitat de les jugadores. El 2013 veníem d’un moment de crisi. La selecció s’havia quedat fora dels Jocs de Londres i hi havia una important crisi econòmica al hockey espanyol. El 2018 ens vam mantenir entre els llocs 6 i 8 del món i fa cinc anys que seguim allí.
Amb què es queda d’aquesta dècada? Ha estat un viatge increïble. Ha estat molt dur i intens. Ser seleccionador suposa molta emoció, però també hi ha moments de gran estrès i fins i tot agonia. El més dur és quan has de deixar fora a alguna jugadora. Em feia molt de mal. Però globalment, me’n vaig molt satisfet. Vam fer un canvi molt profund. Penso que he ajudat a fer evolucionar el hockey espanyol. El hockey femení espanyol només tenia dues medalles, el 1992 i el 2003. Nosaltres n’hem guanyat dues més.
I a partir d’ara? Em prendré un parell de mesos per descansar i estar amb la família. Després, m’agradaria seguir entrenant. Si algú em truca, és clar.
