Esports

Quinze anys de la plata olímpica als Jocs de Pequín 2008

L’esport espanyol va assolir 19 medalles als Jocs de Pequín 2008: 5 ors, 11 plates i 3 bronzes. Una de les plates va ser la del combinat de hockey. 11 dels 16 internacionals eren terrassencs

La selecció espanyola masculina de hockey, amb 11 terrassencs, va tocar la glòria a la capital xinesa l’agost de l’any 2008

El dissabte 23 d’agost de l’any 2008, la selecció espanyola masculina de hockey va assolir un dels més grans èxits esportius de tota la seva història. El combinat dirigit pel neerlandès Maurits Hendriks es va penjar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Pequín 2008.

Després de remuntar-li un 2 a 0 a la selecció australiana, una de les millors generacions de jugadors de la història del hockey espanyol, comandada per il·lustres terrassencs, amb una davantera tan temible com la formada per Pol Amat, Santi Freixa i Edi Tubau, es va plantar a la gran final. La van perdre davant d’Alemanya per 1 a 0 per culpa d’un gol de penal-córner de Christopher Zeller al minut 16. Fins a 11 dels 16 internacionals eren terrassencs.

El que en acabar el matx eren imatges de desolació, amb el pas dels anys han esdevingut un motiu d’alegria enorme. De fet, el hockey espanyol només ha pujat cinc vegades al podi en uns Jocs. L’equip femení ho va fer a Terrassa l’any 1992, guanyant la final precisament a Alemanya. Pel que fa als nois, mai no han assolit l’or olímpic, tot i que fa 15 anys a terres xineses van tenir-ho a tocar. A banda de la plata de Pequín 2008, Espanya ha conquerit també les d’Atlanta 1996 i Moscou 1980, així com el bronze de Roma 1960.

Pol Amat té dues plates

Les medalles de plata assolides a Pequín i Atlanta, separades per 12 anys, tenen un sol nom en comú: Pol Amat. La gran estrella del hockey terrassenc, l’únic que ha disputat cinc Jocs Olímpics, és també l’únic jugador de hockey espanyol que té dues medalles, totes dues de plata. Es va retirar fa deu anys, després de dues dècades al més alt nivell.

“Els Jocs de Pequín van ser imponents. En guardo un gran record. Vam fer un molt bon resultat. En aquells moment ens sabia a poc, però amb el temps, ja li hem donat el valor que es mereix”. “I afegeix: “Vam arribar en un moment molt dolç. Anàvem per l’or. Aquella magnífica generació de jugadors s’ho mereixia”.

Una altra de les grans estrelles d’aquell equip era l’egarenc Santi Freixa, actualment a l’”staff” de la selecció neerlandesa. “Aquella final em va marcar molt. Emocionalment em va tocar. Va ser el típic partit que encara que hagués durat dos dies no hauríem marcat. Vam entrar en una dinàmica d’atacs constants, d’anar-hi amb el cor. Però ells van marcar de penal, es van tancar i es van endur l’or”. Pensa encara sovint en la bola que va anar al pal en un llançament de penal. “Per un parell de centímetres no vam empatar. Moltes vegades em ve al cap aquella jugada. I sempre penso en què hauria passat si aquella bona hagués anat dins en lloc de topar amb el pal”, explica.

Com a anècdota, recorda que li va tocar passar el control antidopatge amb el seu company d’habitació Rodrigo Garza. “Va ser un moment molt trist. Estàvem tots dos sols en aquella habitació. Segurament pels nervis, a mi em va costar molt passar el control. No s’acabava mai. Quan vam tornar a la vila olímpica, ja era de matinada. Estava tot desert”, recorda.

D’altres integrants d’aquell equip han continuat en actiu fins fa ben poc. És el cas de Roc Oliva, els germans Alegre o Quico Cortès o Sergi Enrique, que es va retirar la temporada passada.

Amb 20 anys, Enrique era un dels més joves. “Aquella generació s’ho mereixia. Vam guanyar un Europeu i un Champions Trophy”, explica. Una de les coses que més recorda és l’esbroncada de Hendriks al descans de la semifinal. “Ens estaven passant per sobre, però ens va donar molta confiança i ens vam classificar. A la final ens van marcar de penal i vam merèixer empatar, però no va poder ser. Amb els anys, valoro molt aquesta medalla”, assegura.

La davantera màgica: Pol, Santi i Edi

Als Jocs Olímpics de Pequín, el hockey espanyol va disposar de la representativitat més gran de la seva història. 11 dels 16 internacionals eren terrassencs. Els medallistes de plata van ser: Quico Cortès, Sergi Enrique, Ramon Alegre, Roc Oliva, Xavi Ribas, Albert Sala, David Alegre, Eduard Arbós, Pol Amat, Santi Freixa i Edi Tubau. Els únics cinc jugadors de l’equip que no eren de la nostra ciutat van ser els barcelonins Àlex i Kiko Fàbregas, l’asturià Juan Fernández i els madrilenys Rodrigo Garza i Víctor Sojo. Els dos suplents de la selecció també eren terrassencs: el porter Xavi Trenchs i el migcampista Franc Dinarès. A més, l’ajudant del seleccionador Maurits Hendriks era l’egarenc Dani Martín. I el preparador físic Ton Fígols.

To Top