L’exjugador internacional del Club Egara Josep Ejarque Guillamat (50 anys) s’ha convertit en el novè president del Club Egara, substituint Pere Marcet. Va jugar 12 temporades al primer equip i ha format una junta directiva en la qual també tots els seus membres són nous.
Què suposa per vostè ser president del Club Egara? És un repte i una responsabilitat, però també un orgull. És el meu club de tota la vida. Quan Pere Marcet ens ho va plantejar a tot un grup, ens ho vam pensar, però un cop vam decidir fer el pas, ho afrontem amb tota la il·lusió. Abans de tenir cap càrrec, ja hi passava moltes hores. Tenim moltes ganes de tirar el club endavant.
Pere Marcet portava 14 anys a la presidència i feia temps que buscava un relleu. Sí. Nosaltres som un grup d’amics que fa molt de temps que anem al club. Marcet ens va demanar que agaféssim el relleu del seu mandat. Ha passat moments complexos els darrers anys. Vam reunir-nos amb ell i amb el gerent, Pol Amat, i vam decidir fer el pas. Llavors calia escollir un president.
Entrava en els seus plans ser president del club algun dia? Gens. No m’ho havia plantejat mai. No soc un Gerard Piqué del hockey (riu). Sempre he estat predisposat a fer coses pel club, però ha estat un procés determinat. Ha anat així.
Com està l’Egara econòmicament? La situació econòmica del club ha millorat molt d’uns mesos ençà. Com la majoria de clubs, hem passat més o menys penúries els darrers anys. La Covid va fer baixar el nombre de socis. També hem notat molt la pujada de preu de l’energia. A finals de març ja s’havia exhaurit el que teníem pressupostat per tot l’exercici. Ha estat un trasbals important, però ho hem anat revertint amb la instal·lació de la caldera de biomassa, la implantació de plaques solars i la col·locació de llums LED als camps. La situació econòmica de l’Egara és bona. No diré que és excel·lent ni molts menys, però sí correcta. Ens permetrà afrontar aquest mandat que comencem.
“Mai m’havia plantejat ser president del Club Egara. És un repte i una responsabilitat”
El club necessita créixer en quantitat de socis? Estem en unes xifres bones, amb 2.850 socis, però volem que siguin millors. La pandèmia va provocar moltes baixes. Abans del 2020 estàvem en un rècord de socis, amb més de 3.000. Ara estem per sota d’aquesta xifra. Un dels objectius que tenim és passar del llindar dels 3.000. És un dels nostres reptes.
Quina seria la xifra idònia? Hem de saber no morir d’èxit. Conjugar donar un bon servei al soci és l’objectiu. I això no es pot fer amb 4.000 socis. No volem tenir una saturació. L’espai és limitat. De 18 a 22 hores, el gimnàs no pot estar massificat. És un peix que es mossega la cua: si creixes molt en socis, potser en vas perdent perquè el servei que ofereixes no és el correcte.
Un dels temes recurrents per a qualsevol junta és saber trobar l’equilibri entre l’esport d’elit i el lúdic. Aquest és un tema central per nosaltres. El cost de la secció de hockey és pràcticament el d’una secció professional, per bé que no és professional. Però val diners. Volem situar el soci al centre del club. Cal prestigiar la seva figura, que tingui un tracte preferencial. Volem potenciar molt el vessant social en totes les seccions, que les diferents seccions convisquin entre elles i que es participi en activitats conjuntes de club. Ens agradaria limitar també alguns espais més per els socis.
Parlem dels primers equips de hockey. Al conjunt masculí han marxat quatre jugadors. Sí. Marxa el Marc Recasens i el Gerard Clapés. I plega el Lluís Mercadé i el Miki Espí. Són coses que saps que poden passar. T’ho trobes i se’t fa complicat, però sempre ha passat i sempre passarà.
Cal fidelitzar més els jugadors? Sí. M’agradaria que el jugador de l’Egara no marxés a jugar a un club de la lliga espanyola, com el Marc Recasens. Al final, estàs reforçant un equip amb el qual estàs competint. Si te’n vas a l’estranger, és una altra cosa ben diferent. Es tracta de viure una experiència i si un jugador té l’oportunitat de viure-la, l’ha de viure. I molts d’aquests jugadors tornaran. I tornaran essent millors. A l’Egara ens ha costat fer això.
“M’agradaria que els jugadors de l’Egara no marxessin a un club de la lliga”
Li sap greu que el Marc Recasens marxi al Polo? Sí. A mi em sap greu. I li vaig dir a ell. Em va exposar les seves raons. Penso que ell marxa amb la intenció de tornar. Hi havia una mena de pacte entre Polo i Egara segons el qual si el Polo volia fitxar algun jugador, ho comunicaria al president. No va passar amb el Vicenç Ruiz i tampoc ha passat amb el Marc Recasens. I això genera un malestar evident.
Continuen els dos entrenadors, Ramon Sala i Joan Vidal? Sí. Ja ho va tancar la junta anterior. Tots dos continuaran.
Per evitar que d’altres clubs s’emportin jugadors, caldria fer alguna cosa per retenir el talent? És molt complicat. El diner ho perverteix tot. Si poguéssim, seria molt fàcil pagar per retenir el talent. Però no és el cas. Tampoc no és la meva filosofia. Jo soc partidari de no pagar els jugadors. De fet, ara mateix no ho podríem fer encara que volguéssim.
Però el hockey va cap aquí. Pot ser. En aquest cas, buscaria algun tema laboral o motivacional per al jugador. Prefereixo pagar un entrenador que aporti noves coses al club que no pas pagar els jugadors perquè no marxin. Aquestes situacions generen sempre tibantors dins la plantilla. A d’altres jugadors, el Polo els ha ofert diners i han dit que no. Aquests diners del Polo els serveixen avui, però la majoria de jugadors no acabarà vivint del hockey.
Quan vostè jugava, hauria acceptat una oferta del Polo? No. El que sí que m’hauria fet gràcia és jugar a l’estranger.
Com veu el futur dels clubs de hockey? El hockey vol ser professional sense ser-ho. Ens haurem d’adaptar a això. L’exigència als jugadors no es correspon amb el que reben. És quelcom vocacional. Cal buscar una mena de salari emocional. Hem de saber retrobar el sentiment de pertinença al club.
