El nou tècnic del Terrassa FC Gerard Garrido (Palamós, 30 anys) assumeix aquesta nova etapa amb el desig de portar el conjunt egarenc al “play-off”, sense por a la responsabilitat d’assumir per primer cop la direcció d’un equip com a primer entrenador d’un equip professional.
Està davant l’oportunitat de la seva vida? Per descomptat. Es tracta d’una oportunitat increïble en un club de la història del Terrassa. Veurem si més endavant hi ha d’altres més grans, però en aquest moment no en tinc cap dubte que és l’oportunitat de la meva vida.
Per què ara i per què el Terrassa? Doncs perquè s’han trobat els nostres camins. No m’havia volgut precipitar fins ara, però és cert que no podia deixar passar aquest tren. Em sento preparat i el Terrassa és un club que m’atrau moltíssim. No podia dir que no.
Quines raons el porten a pensar que aquest és el moment per ser primer entrenador? El Terrassa és un club amb una massa social molt potent, això et fa sentir professional del futbol de veritat, i ofereix unes condicions de treball immillorables, tant a nivell d’instal·lacions com de jugadors que estem incorporant i que s’adapten al que jo vull. Tots els condicionants juguen a favor.
La pressió que existeix sempre a Terrassa és un element negatiu a posar a la balança? Jo ho haig de veure com a una oportunitat. Els que ens volem dedicar a ser entrenadors de futbol, sabem que quan les coses no van bé el primer assenyalat és l’entrenador. I s’ha de saber conviure amb això. Jo he de treballar perquè les coses vagin bé i em sento preparat per fer-ho. La resta, són coses que no puc controlar. A Terrassa igual hi ha més soroll, però a tot arreu és igual.
Des del minut zero se li ha demanat jugar el ‘play-off’. Això no és pressió? Si el president i el director esportiu diuen públicament que aquest és l’objectiu, és fàcil imaginar que també m’ho han traslladat a mi. No ens ha de generar més angoixa. El club té uns objectius que intentarem assolir. I si treballem com volem, les coses aniran bé segur.
El director esportiu ha dit en diferents oportunitats que la plantilla es fa des de la comissió esportiva i que l’entrenador ha de treballar amb aquest grup. En tot cas, veiem que bona part dels fitxatges que han arribat són jugadors que han treballat amb vostè. És evident que la direcció esportiva és qui fa la plantilla, perquè el projecte de club ha de ser a llarg termini. En tot cas, des del primer dia se’m va traslladar el desig que participés en les decisions i així ho estem fent. Estic molt content amb aquesta fórmula.
Era important que aquests fitxatges que estan cridats a potenciar el nivell de la plantilla ja coneguessin la seva forma de treballar? A part que ja saben el que jo vull, considero que són molt bons.
Mantenir el bloc d’aquesta temporada era fonamental? Això li dona estabilitat al projecte. Quan els jugadors porten un temps junts, el rendiment és millor. Nosaltres partíem d’una molt bona base de jugadors.
Vostè s’ha classificat en les dues darreres temporades per jugar el ‘play-off’ amb la Peña Deportiva. Com ha de ser un equip per arribar a aquest objectiu? Principalment, ha de tenir una plantilla compensada, una identitat de joc molt clara i ha de ser un equip versàtil. En aquesta categoria jugues una setmana a un camp com el nostre i a l’altra a un de totalment diferent de dimensions o qualitat del terreny de joc. I has de tenir capacitat per adaptar-te a tot això.
En la seva presentació, va parlar de construir un equip valent i atrevit. A Terrassa el com es guanya es valora molt. Nosaltres li hem de donar a la gent el que busca, ser un equip que generi ocasions, que corri molt. I a partir d’aquí haurem de dominar moltes altres coses. Si un equip fa 10 ocasions i només li fan 2, estarà més a prop de la victòria. Com més ataquis, més opcions tens de guanyar. Tots els estils de joc són respectables i es pot guanyar, però no em convenceran de quina és la millor.
Està cansat que li preguntin per la seva inexperiència? Fins que no et donen una oportunitat no pots tenir experiència. Ara com a primer entrenador viuré coses que encara no he viscut, però considero que estic plenament preparat. Amb 26 anys ja estava en un vestuari de Segona “B”. Penso que als jugadors me’ls puc guanyar amb el tracte i el respecte i no per haver estat més o menys anys com a primer entrenador. A la Peña Deportiva, Manolo González em va donar moltes responsabilitats, i li estic molt agraït. El futbol ha avançat molt i totes les peces del cos tècnic tenen molta responsabilitat. El treball en equip és fonamental i ja no s’entén un grup de treball en el qual l’entrenador ho és tot i la resta no pinten res. Per això intento envoltar-me dels millors.
És més difícil arribar al futbol professional sense haver estat futbolista professional? Probablement sí. Jo sempre havia tingut aquest hàndicap, però he treballat fort i ha estat important estar en el lloc oportú en el moment oportú. El secret és treballar moltíssim, perquè saps que no tindràs les mateixes oportunitats, i tenir la mica de sort que jo he tingut.
Té algun nom referencial? És un tòpic el que diré, però és la realitat. Estic enamorat de la forma de fer de Pep Guardiola. Sempre m’he emmirallat en ell, però no només en Guardiola. He seguit molts entrenadors, m’agrada veure entrenaments, la seva feina, les seves rodes de premsa. M’agraden moltíssim Unai Emery, Rubi, Arteta, De Zerbi. I entrenadors menys coneguts, com Chicho, que ara està a la Segona Divisió anglesa, o Edu Vílchez, un referent per a mí sent de Palamós.
I és cert que és un obsés de la feina i del futbol? Sí, això no sé si és més un defecte que una virtut. Em passo moltes hores al camp, li dedico moltes hores a com millorar l’equip, a com millorar jo mateix, I de vegades arriba a ser una obsessió.
