Diumenge a Getxo, Sergi Enrique Montserrat disputarà el seu darrer partit de hockey. Després de dues dècades a l’elit, el jugador que més vegades ha defensat la samarreta de la selecció espanyola tanca una etapa brillant
Per què ha decidit plegar? Porto 20 anys jugant a Divisió d’Honor i penso que és el moment d’iniciar una altra etapa a la meva vida. Cal donar pas als joves. A tots els clubs espanyols hi ha una bona pedrera per fer grans coses. Toca fer un pas al costat i dedicar més hores a la família i a la feina.
Tenia molt clar que aquesta temporada seria la darrera? Sí. De fet, quan vaig començar aquesta temporada ja sabia que seria l’última. Era el moment de gaudir dins del camp. Un esportista ha de ser conscient quan arriba el final i cal prendre una decisió. De vegades vols seguir, però jo soc dels que penso que si no estàs al màxim nivell i tens el 100% de compromís amb el teu club, el millor és deixar-ho. Si seguís, no podria fer-ho al 100%.
Però físicament està bé encara. Sí, però la logística familiar és complicada. Jugar implica també entrenar i viatjar. Durant 20 anys, tot el meu entorn ha respectat la meva decisió i m’ha acompanyat en tot, però ara és el moment de tornar-los-ho.
I a partir d’ara, què? Em centraré en la meva feina. També acabo d’iniciar un projecte polític, al costat de Suma’t, a Matadepera. Espero poder treballar per Matadepera i la seva gent.
Com arriba un esportista d’elit com vostè a la política? Suma’t és un projecte que neix a partir de l’alcalde Nil López. Va entendre que a Matadepera li faltava un partit polític que només mirés per Matadepera i per millorar la qualitat de vida dels matadeperencs. Es va posar en contacte amb un grup ampli de persones. Tots pensem igual i veiem que podem millorar la situació dels matadeperencs. He vist que podem fer molta feina i per això m’hi he involucrat.
Va debutar als 16 anys a la Divisió d’Honor amb l’Atlètic. Recorda quin partit era? Sí. Va ser al 2004, just després de l’aturada hivernal. El Xavi Ribas es va trencar la mà al Preolímpic de Madrid. Dani Martín era llavors l’entrenador de l’Atlètic. Sempre li agrairé que confiés amb mi per ocupar el seu lloc. Jo tenia només 16 anys i era una responsabilitat molt important. Aquella temporada, vam guanyar el “play-off”, que llavors era al millor de tres partits, i vaig guanyar la meva primera lliga. Vam patir a semifinals per eliminar l’Atlético San Sebastián i a la final vam derrotar l’Egara.
Aquella lliga va ser l’inici de la segona millor ratxa de l’Atlètic: 8 títols en 9 anys. Vostè les va guanyar totes. Sí. Teníem un equipàs i vam guanyar gairebé tots els títols.
I a l’estiu del 2012 se’n va a la lliga belga, on s’estaria quatre temporades al Royal Daring. Sí. Era un equip que havia pujat la temporada anterior. Vam acabar tercers a la lliga. Va ser una fita històrica. L’any següent vam disputar l’Euro Hockey League i vam acabar quarts.
Què van significar per vostè aquests quatre anys que va passar fora de casa? En realitat marxava per un any. Màxim dos. Portava ja molts anys a l’Atlètic i tenia ganes de sortir una mica de la meva zona de confort. Però em vaig trobar molt a gust. Estic molt content d’haver pres la decisió.
Va tornar com un jugador molt més experimentat. Jugar fora sempre t’obre la ment. Llavors vaig engegar el projecte del Júnior amb Roger Pallarols com entrenador. Ja m’havia entrenat a l’Atlètic. Vaig passar-hi dos anys. El segon vam ser subcampions de lliga. Va ser una fita històrica pel club.
I torna dos anys a l’Atlètic, en plena pandèmia. Sí. La lliga es va aturar per la Covid. Anàvem líders, però no es va poder jugar el “play-off”. I la temporada següent vam perdre la lliga a casa contra el Club de Campo.
L’estiu del 2021 deixa l’Atlètic. Per què? Per temes professionals me’n vaig haver d’anar a Berlín. No arribava per començar la lliga al setembre. L’Atlètic t’exigeix un compromís molt fort. No pots faltar a cap entrenament. Veig que si vull tornar, he de buscar un altre club, ja que no em podia comprometre a assistir a tots els entrenaments. I així va ser com vaig tornar al Júnior, on he acabat la meva carrera esportiva.
No el tempta continuar jugant? No. Estic cansat. Porto 20 anys jugant al màxim nivell. És més de la meitat de la meva vida. Toca iniciar altres projectes. He pres la decisió molt convençut.
No ho trobarà a faltar? Potser trobo a faltar competir a alt nivell. Soc un competidor. No m’agrada perdre a res. Però dedicaré els caps de setmana a gaudir de la família i dels amics.
Jugarà en alguna categoria inferior, amb els amics? A dia d’avui, em vull desvincular una mica del hockey. Vull desconnectar una mica. Més endavant, ja ho veurem. Dependrà dels fills, suposo. No sé si tornaré a estar vinculat amb el món del hockey. Mai se sap.
No es veu entrenant? Ho he fet tota la vida en categories inferiors. He entrenat molts jugadors que després i han acabat sent companys meus a Divisió d’Honor i fins i tot a la selecció.
Com veu la situació actual del hockey espanyol? Jo tinc la gran sort d’haver format part de l’època daurada de la selecció de Maurits Hendriks. Vaig entrar el 2004 i el 2008 vam fer plata als Jocs de Pequín. Ha estat de les millors fornades que hi ha hagut. Ha estat la meva millor època com a jugador de hockey. Estic molt agraït a l’aleshores president de la Federació Espanyola, Martí Colomer.
Li queda alguna espineta clavada? Jo tinc cinc finals atravessades: la final olímpica de Pequín, les tres finals europees que perdem amb l’Atlètic (la darrera ja EHL) i la final de la lliga amb el Júnior. Diuen que arribar a la final ja és un èxit, però quan la perds et quedes fatal.
La seva sortida de la selecció va ser estranya. Agraeixo a totes les persones que m’han acompanyat durant el camí. En l’etapa formativa, ho dec tot a l’Atlètic, especialment a Miquel de Paz. Pel que fa a la selecció, tinc molt a agraïr a Salva Indurain. I pel que fa a l’altra competició, amb Maurits Hendriks he disfrutat com amb ningú.
Quin és el millor record que s’emporta del hockey? La final olímpica de Pequín. Quan passes els anys t’adones de la importància que té.