“Un s’acaba acostumant a la guerra”.
És això possible?
“Absolutament. Quan vius allà, t’hi acostumes. Durant el dia, sonen entre cinc i deu vegades les sirenes i has d’anar al refugi per la teva seguretat. T’acabes organitzant la vida en funció de totes aquestes circumstàncies.”
Acostumar-se a la guerra, a les bombes, al terror, a la por, a la destrucció Això, inaudit per qui viu lluny del soroll dels míssils, és el que explica que acaba passant Mykola Nyzhnyk, l’atleta ucraïnès que el passat cap de setmana va finalitzar tercer a la Mitja Marató de Terrassa. Mykola va entrar a la meta, com la seva dona Olga, segona a la prova femenina, portant la bandera del seu país a les mans en un missatge ple de simbolisme, carregat de dolor, de reivindicació, d’orgull i de desig de desacostumar-se, com més aviat millor, d’una guerra que coneixen en primera persona, que ningú els ha explicat, que els ha marcat la vida. “Quan va començar la guerra jo estava fora del país, entrenant a Kenya, i ho portava pitjor que si hagués estat a casa perquè la meva dona, embarassada de vuit mesos, estava allà. I no podia fer res. A casa, en canvi, sempre pots trobar alguna solució.”
“Ara tenim un permís de tres mesos per preparar-nos fora d’Ucraïna. Hem vingut a Terrassa des de Portugal. Però en qualsevol moment em poden fer tornar”, afirma amb la naturalitat de qui li ha perdut la por al gegant rus que ha atacat el seu país. Com a militar que és, viu pendent d’una tornada al front. Té la mirada trista, però el semblant se l’il·lumina per donar pas a la felicitat quan la rialla de la seva filla, de nou mesos i nascuda ja en plena guerra, inunda l’espai. Mykola, fins que ha obtingut aquest permís esportiu, ha estat a l’exèrcit fent diferents feines.
“Por a tornar? En absolut. Preval el sentiment de defensa del nostre país. En aquests moments, l’esport no és tan important com podem arribar a pensar. Pots ser més útil desenvolupant feines militars. Ja ha passat un any de l’inici de la guerra i hem vist que Rússia no es pensa aturar, al contrari. I tothom ha d’estar preparat per defensar el país.”
Mykola i Olga Nyzhnyk, a la línia de sortida de la Mitja Marató de Terrassa / Llúis Clotet
Mykola m’ensenya les fotografies d’abans i després dels bombardejos a les instal·lacions esportives de la seva ciutat, Brovary, a uns 20 quilòmetres de la capital, Kíev. La destrucció marca el present d’un país on també l’esport ha perdut moltes vides. “És molt complicat fer vida d’esportista d’elit a Ucraïna. Pots estar entrenant al matí i haver de marxar corrent al refugi. I a la tarda és problemàtic entrenar, perquè els atacs han afectat molt les infraestructures i sense llum i sense aigua és molt complicat entrenar, sobretot ara a l’hivern. Molts atletes han deixat de fer esport perquè no és senzill. Només poden fer-ho els que es poden mantenir econòmicament o els que encara tenen una motivació molt gran.”
Malgrat aquest context, diu que mai s’ha plantejat deixar el país. “Marxar d’Ucraïna? Rotundament, no. Marxaria vostè de casa seva? Només ho faria si arribessin els russos.”
Esport i guerra
Mykola relativitza la importància de l’esport en aquest moment de la vida, encara que manté viu el somni de competir als Jocs Olímpics de París, ell que ja va ser olímpic a la prova de marató a Tòquio i com l’Olga, també olímpica i bronze en un Europeu a la distància dels 10.000 metres llisos. “La vida d’un atleta és curta. Primer va ser la pandèmia. I ara la guerra. Però mantenim la motivació i per això vam decidir sortir aquests mesos per poder entrenar. Allà és molt difícil fer-ho. Ser olímpic és el màxim per a un esportista. M’agradaria tornar a competir en uns Jocs a París.”
Mykola demana a la comunitat internacional duresa en les sancions a Rússia. I per aquest motiu, diu que no es pot admetre la seva participació en els Jocs Olímpics de París. “Mentre el Comitè Olímpic Internacional està valorant la participació dels esportistes russos i bielorussos, ells estan atacant objectius esportius en el meu país. I ho estan destruint tot. On són els principis olímpics? Hi ha molts esportistes d’elit russos i bielorussos a les forces militars i donant suport a la política de Putin. No té sentit que participin en uns Jocs Olímpics.”
La seva perspectiva de futur és l’endemà, el més immediat. Mirar molt més enllà se’ls fa difícil. “Quan acabarà la guerra? Ningú pot dir-ho. Només si dins de Rússia hi ha algun canvi molt dràstic podria ser aviat. Tenen recursos per continuar aquesta guerra i a nosaltres només ens queda defensar-nos amb l’ajut dels països aliats. No hi ha cap altra sortida, no podem fer altra cosa” Parla dels països amics. Però diu que l’ajuda militar és insuficient. “Estem molt agraïts als països que ens ajuden en diferents àmbits, humanitàriament i militarment. Som un país petit comparat amb Rússia, però els hem ensenyat les dents.”
Vuit mil quilòmetres per tornar a casa
L’esclat de la guerra es va produir quan Mykola es trobava entrenant a Kenya, la llar dels millors fondistes del món i espai de treball idoni per l’entrenament en alçada. A la gran vall del Rift havia trobat un escenari magnífic per poder treballar de cara als seus objectius esportius més immediats. El dia 24 de febrer de 2022, tot va canviar i la vida va fer un sotrac. A les 5 de la matinada, va rebre una trucada telefònica de la seva esposa Olga en la qual li deia que havia escoltat un parell d’explosions a pocs quilòmetres de casa seva, a la ciutat de Brovary, a uns 20 quilòmetres de Kíev. Era l’inici de la guerra, de l’agressió de Rússia contra Ucraïna. “Ja existia una espècie de pànic entre la població, però la majoria no pensava que esclataria la guerra ni que ho faria tan a prop de casa nostra”, explica. Mentre l’Olga, embarassada de vuit mesos, iniciava el viatge cap a Kíev per trobar-se amb uns amics que disposaven d’un sótan com a refugi, Mykola emprenia un llarg viatge de tornada de 8.000 quilòmetres des de Kenya per protegir la seva família. No podia continuar a Kenya, com si res, mentre la guerra esclatava i amenaçava els seus.
Un viatge de tornada gens senzill. Amb l’espai aeri tancat, arribar a la seva ciutat es va convertir en una odissea. Va viatjar des de Nairobi fins a Budapest, on va trobar ajut per creuar la frontera. Un amic el va portar en tren fins a la seva ciutat, on va recuperar documents i el seu cotxe abans de reunir-se a l’Olga.
Sergent de la Guardia Nacional (es va allistar de forma voluntària el 2016 i representa el seu club esportiu a les competicions atlètiques), l’atleta va ser reclamat per incorporar-se a l’exercit. “Feia diferents tasques a l’exercit. Vaig deixar d’entrenar, tres mesos sense córrer. Pensava que mai tornaria a fer esport, que la meva carrera estava acabada.” Uns mesos més tard, la regió de Kíev va començar a ser alliberada. “Va ser llavors quan vaig tenir la possibilitat de tornar a entrenar.”
