Hi va anar fa tres anys, acompanyat del santcugatenc Marc Toralles i el barceloní Roger Cararach, però la caiguda d’una pedra va impedir completar l’ascensió. Llavors, la Covid va impedir a l’alpinista terrassenc Bru Busom completar el repte d’obrir una via d’escalada en una paret de la cara est del Siula Grande (6.344 metres), a la serralada d’Huayhuash, al Perú. Enguany hi ha anat acompanyat només de Toralles. I han aconseguit la fita.
El repte era majúscul. “Va ser una experiència realment espectacular. Vam estar sis dies penjats en una paret gairebé completament vertical. Va ser llarg i tens. Ens queien pedres, però vam poder dormir unes vuit hores diàries penjats a la paret”, explica Busom, que ha tornat del Perú amb la mateixa lesió a l’espatlla que li va impedir emprendre l’aventura l’any passat, un cop la Covid ja ho permetia.
L’obertura d’aquesta nova via, que van anomenar els va suposar un esforç i una dificultat importants. “Ens vam trobar amb meitat neu i meitat pedra. Vam haver de ser molt pacients. Allí dalt teníem 12 hores de nit, de 6 de la tarda a 6 del matí. Allargàvem la tarda fins a les 10 del vespre i aprofitàvem per dormir fins a les 8 del matí. Tot i que hi va haver despreniments, per sort aquesta vegada vam poder completar l’obertura”, assenyala Busom.
Despreniments
Aquesta impressionant muralla vertical de més de mil metres d’alçada i 1,100 metres de desnivell la van escalar Busom i Toralles amb estil alpí. Ho van fer amb dificultats de fins a 7b, A3, AI5 i M6. La paret es veu constantment afectada per despreniments de gel i roca, com el que l’any 2019 va impedir-los completar la primera aventura. Fins ara, mai ningú no havia pogut escalar aquest mur, tot i que els francesos Max Bonniot i Didier Jourdain van estrenar el vessant l’any 2016. La seva ruta “Le bruit des glaçons” no puja estrictament la cara est sinó el pilar est i l’aresta sud-est.
Explica Busom que superar les dificultats tècniques són el que més l’atrau actualment de l’alpinisme. “Busquem les debilitats de la paret i les abordem. De vegades, el que et trobes no és el que t’esperaves. El que semblava fàcil acaba sent difícil i el que es preveia difícil és fàcil. El més important és ser pacient, estar disposat a passar gana i fred”, comenta. I afegeix: “Aquell és un lloc molt solitari, no hi ha rescat possible si tens algun problema. Ningú no et vindrà a buscar. Aquesta incertesa en l’activitat defineix molt com entenem l’alpinisme. La incertesa és el que em motiva. Cada vegada costa més sortir de les zones de confort”, assenyala.
L’”Ànima de corall”, la darrera proesa
El nom que Busom i Toralles han posat a aquesta nova via no és atzarós. Es diu a partir d’ara “Ànima de corall”. Es tracta d’un homenatge a la cançó de Guillem Ramisa del mateix títol, que ha estat versionada pel grup osonenc Oques Grasses. “Vida, porta’m aire net, que faci bo, porta’m aire net”, resen els primers versos d’un tema que els entusiasma a tots dos. Després d’aquesta aventura, els dos alpinistes ja en tenen altres de pensades. Si tot va bé, l’any vinent aniran al Nepal amb d’altres amics. “No tenim cap projecte tancat, però el que ens agrada és poder fer d’altres obertures en alçada que ens exigeixin tècnicament. Volem aplicar el nostre alpinisme en zones del planeta cada vegada més elevades. I al Nepal segur que hi trobarem moltes oportunitats”, comenta.
