Terrassa va ser una de les ciutats protagonistes en el mapa de la Barcelona olímpica de 1992. Va acollir les competicions masculina i femenina de hockey amb molt d’èxit, tant pel que fa a la resposta del públic com en l’aspecte esportiu amb la històrica medalla d’or obtinguda per la selecció femenina. Aquells Jocs Olímpics, que aquest dilluns celebren el trentè aniversari, van suposar un gran salt endavant en la millora d’infraestructures, en la modernització del parc d’instal·lacions esportives i en la personalitat de la ciutat. El dia 25 de juliol es va celebrar la cerimònia d’inauguració i l’endemà va arrencar la competició de hockey en el remodelat Estadi Olímpic.
Les aspiracions olímpiques de Terrassa van néixer gairebé des del moment en què Barcelona va començar a dissenyar la seva candidatura als Jocs de 1992. La proposta barcelonina contemplava una descentralització de les competicions i l’impacte de formar part del projecte olímpic era observat a la ciutat com una oportunitat indiscutible per a posar en marxa projectes fora de calendari. Va haver-hi consens polític i social en relació amb la necessitat de realitzar aquella aposta. Malgrat tot, la Federació Internacional de Hockey va posar múltiples obstacles en el camí per portar la competició a Barcelona.
Salvat aquest dur procés d’oposició, Terrassa es va disposar a organitzar el millor torneig olímpic de hockey de la història. La cita va suposar un abans i un després en la història de la ciutat. Però no sols per la incidència esportiva de l’esdeveniment, sinó per les conseqüències directes a tots els nivells. A més de la notable inversió econòmica, la personalitat dels terrassencs va canviar de manera radical. Terrassa va lluir amb orgull el treball ben fet en tots els sentits. L’impacte mediàtic que va significar la medalla d’or de la selecció femenina de hockey va situar a la ciutat en un magnífic aparador que va revalorar la seva magnífica organització.
El rei Juan Carlos va visitar Terrassa en dues ocasions / Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa
La inversió econòmica que els Jocs Olímpics van generar a Terrassa va situar-se al voltant dels 4.000 milions de pessetes (24 milions d’euros) en obres directament relacionades amb la cita olímpica. La major aportació es va fer a l’Àrea Olímpica i es va situar en els 2.615 milions de pessetes (15,7 milions d’euros). L’actuació en el complex esportiu va ser completa. Va desaparèixer l’obsoleta Zona Esportiva inaugurada a la dècada dels anys 60, on l’estat de degradació de l’estadi, de les velles pistes d’atletisme i del ruïnós globus era més que evident, per donar pas a un nou nucli en el qual es va alçar un modern estadi que es completava amb el Camp Federatiu de hockey i un camp d’escalfament ubicat al camp de futbol del CN Terrassa. La reordenació de l’entorn, les noves pistes semi-cobertes per a l’esport escolar i els espais del CN Terrassa van completar una actuació espectacular que va canviar de forma total el parc esportiu de la ciutat.
Altres obres
Però la repercussió urbanística no es va limitar només a l’Àrea Olímpica. La urbanització del sector de Ca Roca, zona que es va habilitar com a aparcament per a la Família Olímpica, va ser el primer pas per a la creació d’un dels barris més moderns de la ciutat en el present. Es van millorar els voltants de l’entorn olímpic i els accessos a l’avinguda del Abat Marcet, es van traslladar línies d’alta tensió, es va construir el nou pont de Renfe en l’avinguda de Josep Tarradellas i es van instal·lar escultures emblemàtiques en diferents punts de la ciutat.
A més, Terrassa es va situar en un punt estratègic de les comunicacions catalanes amb la construcció dels túnels de Vallvidrera i de l’autopista Terrassa – Rubí. Prop d’aquestes connexions es va aixecar l’Hotel Don Cándido. Els Jocs es van convertir en una locomotora per a posteriors projectes com el soterrament de les vies de Renfe o el parc de Vallparadís.
Manuel Royes, a la dreta, amb Étienne Glichitch, presidente de la FIH, i Joan Antoni Samaranch, president del COI / Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa
La batalla contra la Federació Internacional
La candidatura egarenca comptava amb uns suports majoritaris en tots els sectors de la ciutat i en el comitè organitzador dels Jocs. La seva condició de centre neuràlgic del hockey espanyol i ciutat més olímpica del món no deixava dubtes sobre aquest tema. Encara que en els primers dissenys de la candidatura barcelonina la Federació Catalana, llavors presidida per Leandre Negre, va apostar per situar la competició en l’àrea de Montjuïc, la candidatura de Terrassa va prendre força a mesura que va anar avançant el procés. L’única oposició sobre aquest tema va néixer de la Federació Internacional de Hockey, presidida per Étienne Glichitch i de la qual era secretari general el barceloní Juan Ángel Calzado, directiu vinculat al RC Polo. Aquest organisme entenia que el torneig olímpic tindria major dimensió si es desenvolupava en el nucli central dels Jocs i no en una ciutat externa, encara que els interessos econòmics jugaven un paper fonamental.
Les diferències entre les parts implicades van derivar en un polèmic procés que el Comitè Organitzador de Barcelona’92 (COOB’92) va resoldre el 4 de desembre de 1987, nomenant de manera oficial a Terrassa com a seu única de les competicions d’hoquei.
En aquest procés no es pot oblidar el paper bàsic que va jugar l’alcalde Manuel Royes, la influència del qual en les altes esferes polítiques era remarcable i la seva amistat personal amb l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, era coneguda. A més, era el president de la Diputació de Barcelona, administració que tenia un elevat nivell d’inversió en el pressupost olímpic. El president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, també va mantenir sempre el suport a la subseu de Terrassa.
Encara que en alguns moments es va suggerir la possibilitat que Terrassa i Barcelona compartissin el torneig, la postura ferma egarenca es resumeix en la mítica frase “Royes, o tot res” que va pronunciar el president del Club Egara, Josep Pi i Maseras, en una reunió de presidents i directius del hockey amb l’alcalde.
Terrassa va generar un consens indiscutible a l’hora de defensar la seva candidatura a acollir el torneig olímpic de hockey, malgrat l’oposició de la Federació Internacional d’aquest esport. “Els Jocs Olímpics van ser l’actuació més espectacular i la més consensuada del meu mandat”, va explicar al respecte l’alcalde de la ciutat en aquell moment, Manuel Royes. “Tota la ciutat volia els Jocs Olímpics. Cap altre tema de ciutat va tenir aquelles unanimitats.” Un consens que es va visualitzar mitjançant el moviment de voluntaris, però que també es va traslladar a l’àmbit polític i associatiu, tant pel que fa al sector esportiu com a altres. La ciutat es va arrencar antics complexes d’inferioritat amb l’èxit organitzatiu.
Els voluntaris van jugar un paper clau / Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa
El paper dels voluntaris
El compromís de la ciutat amb els Jocs Olímpics es va visualitzar des del primer moment amb la mobilització dels terrassencs que van participar en el moviment del voluntariat olímpic. Terrassa va ser la tercera ciutat catalana (només per darrere de Barcelona i l’Hospitalet) en nombre de voluntaris durant la campanya de captació amb 3.300 persones inscrites. Unes cinc-centes persones van participar en les tasques d’organització de la subseu de Terrassa. A més, cal afegir aquells que van desenvolupar la seva feina en altres seus. Control d’accessos, seguretat o atenció als mitjans de comunicació van ser algunes de les seves tasques.
