L’esport terrassenc va comptar amb vint representants en els Jocs Olímpics de Barcelona, que aquest dilluns celebren el 30 aniversari de la seva inauguració. Un rècord en aquell moment que confirmava la condició de Terrassa com a ciutat més olímpica del món. El paper dels representants locals va ser molt destacat: medalla d’or de les tres jugadores de la selecció femenina de hockey (Cèlia Corres, Anna Maiques i Núria Olivé), la de plata de Rubèn Michavila amb l’equip de waterpolo, i també la de plata dels jugadors de frontennis (esport de demostració) Pere Fité i Ferran Velasco. A més, dotze jugadors de la selecció masculina de hockey, cinquena classificada, eren de la ciutat; Santi Grau, Nani Escudé, Quim Malgosa, Santi Amat, Jordi Avilès, Pere Jufresa, Xavi Escudé, Xavi Arnau, Víctor Pujol, Jan Dinarès, David Freixa i Ramon Jufresa. Josep Bladas va competir en tir al plat i Cristina Rey en natació.
Però la història més recordada és la que van protagonitzar les jugadores de la selecció femenina de hockey, batejades per la premsa com “Las Chicas de Oro”. La seva va ser una història impressionant. Cal recordar que Espanya tenia el 1992 poc més de quatre-centes llicències de jugadores sèniors de hockey. Una xifra irrisòria en comparació a les grans potències mundials. Però van protagonitzar una gran gesta, atès que el seu historial internacional mancava de resultats superlatius i d’experiència olímpica. De fet, els Jocs del 92 van suposar la primera participació de la selecció femenina de hockey.
El treball planificat fins a l’últim detall pel seleccionador José Manuel Brasa durant anys va acabar donant un resultat òptim que va tenir el seu millor reflex en la final disputada davant Alemanya, en la qual Espanya va aconseguir la glòria olímpica després d’imposar-se per 2 a 1 en el temps suplementari. Més de dotze mil persones van abarrotar aquell dia les graderies de l’estadi egarenc.
Les components de la selecció femenina de hockey, en el podi / Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa
Una història extraordinària
El camí de la preparació va ser exigent. Més si cap en l’últim any, amb una concentració gairebé permanent que va incloure una llarga estada a Cuba, on la selecció trobaria les condicions climatològiques més similars a les que després tindria a Terrassa en les dates olímpiques. El seleccionador va comptar amb la complicitat d’unes jugadores que mesos abans havien compromès el seu futur a l’elevada exigència de la preparació olímpica. Brasa, en 1990, va tancar a les internacionals en una sala de la Residència Blume de Madrid i els va plantejar diferents llibres de ruta: el primer consistia a afrontar els Jocs Olímpics amb l’ànim de “desfilar”, la qual cosa no exigia excessius sacrificis; el segon, treballar per a ser cinquenes i entrar en semifinals si es produïa un cop de fortuna, pla de treball que tenia unes exigències limitades; i el tercer implicava tenir més d’un cinquanta per cent de possibilitats de ser semifinalistes i una vegada allí lluitar per tot, escenari per al qual la vida de les jugadores anava a estar centrada, només, en l’alt rendiment. “En l’última temporada abans dels Jocs, no es podria ni estudiar ni treballar”, els va dir Brasa. Les jugadores van triar aquest últim camí.
El seleccionador femení, José Manuel Brasa / Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa
En el torneig olímpic van competir vuit seleccions. Espanya va ser segona del seu grup després d’empatar a dos amb Alemanya en el debut, guanyar el Canadà per 2 a 1 i superar Austràlia per 1 a 0. En semifinals, va superar Corea per 2 a 1 a la pròrroga i a la final, amb un ambient espectacular, un altre 2 a 1a Alemanya amb gol d’Eli Maragall a la pròrroga.
“No podem parlar d’un miracle en aquella medalla d’or. Va haver-hi molta feina i molt ben planificada, pionera i sota una base científica”, va explicar el seleccionador, José Manuel Brasa, en relació amb les claus de l’èxit. “Soc un guanyador i entenia que es tractava d’una gran oportunitat per guanyar la medalla d’or.”
Brasa va afirmar que la força d’aquella selecció va ser la seva cohesió. “Guanyàvem per ser un equip, no per individualitats o talent personal. Teníem jugadores importants, però cap d’un nivell superlatiu. Vam guanyar per equip i per físic.”
Pere Jufresa celebrant un gol / Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa
Cinquena plaça de la selecció masculina
La selecció masculina de hockey comptava amb dotze components egarencs dels setze jugadors de l’equip que dirigia el també egarenc Santi Cortès. Espanya va finalitzar en la cinquena posició. Una tercera plaça en el seu grup de la primera fase va deixar fora Espanya de la lluita per les medalles a causa de les derrotes amb Països Baixos i Pakistan.
