L’atleta madrileny Jesús García Bragado, de 52 anys, es va establir a finals de segle a Sant Adrià de Besòs. És l’esportista espanyol que competit a més Jocs Olímpics, concretament a vuit. Va competir a tots els Jocs Olímpics des de Barcelona 1992 fins a Tòquio 2020. En l’àmbit mundial, només el supera el genet canadenc de 75 anys Ian Millar amb 10 Jocs Olímpics. Podòleg de professió, l’any passat es va retirar després de més de tres dècades a l’elit de la marxa. En els 50 quilòmetres marxa es va proclamar campió del món a Stuttgart l’any 1993. Ha disputat 13 Mundials. Fa uns dies va ser a Terrassa, a la seu de la farmacèutica Kern Pharma, per entregar les beques que duen el seu nom.
Com va començar en la marxa atlètica? Tindria uns 17 anys. Havia anat a alguna escola municipal d’atletisme, però quan vaig anar al Colegio Tajamar de Vallecas hi havia equip d’atletisme. Allí vaig decidir-me per la marxa.
Sempre va tenir clar que volia fer marxa atlètica? La decisió la vaig prendre l’any 1986 veient un Campionat d’Europa per televisió. Vaig veure que un espanyol guanyava una medalla i em va entrar la curiositat. Quan va començar el curs, vaig parlar amb Lázaro Linares, l’entrenador de l’escola, i li vaig dir que volia fer marxa.
I així va començar tot. Sí. Vaig començar a viatjar, a anar a Campionats d’Espanya i vaig veure que se’m donava bé. Cada any anava millorant.
La seva distància ha estat sempre els 50 quilòmetres marxa, que per cert ja no existeix. Des de després dels Jocs de Tòquio, el màxim són 35. Exacte. És la distància més llarga. Per això volia participar en els darrers Jocs, tot i que ja passava dels 50 anys.
Què és el més complicat d’aquesta distància que ja no existeix? La duresa. De fet, és tan dura que l’han eliminat del programa olímpic. A banda de tenir molta resistència física, necessites també saber gestionar mentalment l’esforç durant 4 hores. Una marató són poc més de 2 hores. El desgast físic és enorme. De fet, es podien fer molt poquetes proves de 50 a l’any.
Com es fa aquesta gestió? Amb el cap. Òbviament, hi ha un entrenament físic. Has d’acumular un volum important de quilòmetres, però la part final es fa amb el cap. Cap al final, el teu cos ja t’està enviant senyals que està esgotat. El que vols és aturar-te i posar-te a beure aigua assegut a la vorera. És una prova amb un component mental tan important com el físic.
El seu record més espectacular deu ser el títol mundial de l’any 1993 a Stuttgart. Així és. Va ser quelcom irrepetible, una cosa inoblidable. Havia estat subcampió del món en tres oportunitats i guanyar aquell títol va ser increïble. Aquest record m’acompanyarà per sempre.
Què suposa per vostè ser la segona persona del món en participacions olímpiques i la primera d’Espanya? No és fàcil haver encadenat tants Jocs. És molt difícil. Al 92 jo tenia 22 anys, que és una edat molt rara en el món de l’atletisme. Les lesions t’han de respectar. Si no, és impossible.
Amb quin d’aquests 8 Jocs es queda? Els de Barcelona van ser molt especials per a mi. Són els que més valoro. Van marcar una tendència, tant esportivament com per la transformació que van significar per a la ciutat de Barcelona en tots els sentits. Ara farà 30 anys i ens hem de sentir molt orgullosos que els hàgem pogut organitzar. Recentment, hem vist que és molt difícil poder aspirar a organitzar uns Jocs.
Van ser els millors Jocs? A nivell personal sí. Però Pequín 2008 va ser també molt espectacular. Els xinesos van llançar la casa per la finestra literalment per deixar bocabadat el món sencer. Van ser una meravella.
Quines diferències ha anat veient en el món de la marxa atlètica durant aquestes tres darreres dècades? Ha anat canviant com ha canviat el món. Quan jo vaig començar no existia Internet. No hi havia xarxes socials. Ni “smartphones”. La tecnologia ha arribat a l’esport per quedar-se. Cada vegada veiem més tecnologia en l’esport. Ara pots veure, amb càmeres d’alta definició i filmacions d’alta velocitat, gestos que abans et passaven per alt. Als Jocs de Tòquio, per exemple, et donaven dades que abans no existien.
Des de l’any 1994 viu a Catalunya. Com es va produir la seva arribada a la política, com a regidor del PP a Lleida i a Sant Adrià de Besòs, on resideix actualment? Vivia a Lleida, on em vaig casar. Fa 20 anys em van proposar entrar en una llista a les municipals. I després igual a Sant Adrià. Darrerament, estic més vinculat a l’atletisme i a la meva professió de podòleg. La política està en un segon pla. Però no me n’he oblidat. No descarto tornar-me a presentar a les pròximes municipals a l’Ajuntament de Sant Adrià.
