Avui es compleixen trenta anys de l’arribada de la torxa olímpica dels Jocs de Barcelona 1992 a Terrassa. El recorregut del foc sagrat va ser una gran festa que va demostrar l’entusiasme que es vivia a la ciutat a l’espera de la cita olímpica.
Tres dies després que el foc olímpic arribés a Catalunya procedent de Grècia, Terrassa va rebre amb un entusiasme sense precedents a la torxa que il·luminava i anunciava el pròxim inici dels Jocs Olímpics de 1992 en els quals jugava el paper de subseu del torneig de hockey, en categoria masculina i femenina. Va ser el 16 de juny, fa avui 30 anys. Un dia de pluges intermitents, però d’un fervor desconegut, un indicador inequívoc que la ciutat havia enterrat els seus temors i es preparava a viure l’esdeveniment olímpic amb l’orgull d’haver fet una bona feina prèvia que presumia l’èxit posterior de la ciutat. Aquella jornada va visualitzar com a poques vegades ho havia fet l’orgull dels terrassencs, l’escenificació més indubtable del “terrassenquisme” que tantes vegades havia reclamat l’alcalde, Manuel Royes.
“La presència de públic va ser desbordant” recorda el regidor d’Esports i Jocs Olímpics del 1992, Josep Casajuana. “Aquell dia es va visualitzar que aquell era un projecte compartit en el qual va existir una comunió perfecta entre tota la societat terrassenca. Aquell dia ens va omplir d’optimisme, sabíem que allò aniria bé”.
Terrassa no era aliena a la febre que havia despertat l’arribada de la torxa a Catalunya només tres dies abans. Més de 50.000 persones van acudir el 13 de juny a Empúries, ciutat port, pacte, porta i pont de la cultura grega a Catalunya, on el foc olímpic va arribar a terra en una petita embarcació, un “carro de foc” en mans de Marián Aguilera, una jove actriu de 15 anys que simbolitzava la divinitat olímpica. “A l’hora del crepuscle, quan l’aire a penes manté la llum va arribar el foc olímpic que els homes i les terres d’aquí portàvem vint-i-cinc segles esperant”, van cantar al món a través dels seus versos les actrius Irene Papas i Núria Espert, grega i catalana, un altre símbol en una jornada repleta d’indicadors emocionals. Aquell va ser l’inici d’un recorregut que va conduir la flama olímpica per tots els racons de Catalunya i de les diferents comunitats autònomes d’Espanya.
Sílvia Gibert, pujant la torxa per un carrer de Sant Pere ple d’espectadors
El primer portador de la torxa va fer la seva entrada en el terme municipal de Terrassa a les 11.57 del matí. Centenars de persones esperaven a la comitiva olímpica a la carretera de Montcada, a l’altura del complex funerari. Ja en aquest punt es va percebre l’entusiasme ciutadà davant una jornada històrica que roman en la memòria col·lectiva de la ciutat. Els portadors de la torxa havien de fer un relleu de 500 metres, amb el portat estètic que requereix el cerimonial olímpic, i a un ritme determinat. I en acabar el seu tram, passar el foc a la torxa del següent portador.
A títol anecdòtic, cal destacar que comprar la torxa costava 16.000 pessetes (uns 100 euros) als portadors. El vestuari blanc dels rellevistes, de les empreses Mito i Asics, era a càrrec de l’organització. El COOB’92 recomanava als portadors que preparessin el seu relleu de forma acurada. I suggeria entrenar-se portant una ampolla d’aigua de litre i mig com si fos una torxa, pel fet que el pes era similar.
L’etapa del 16 de juny va començar a Mollet del Vallès i va concloure a Vic. Al seu pas per Terrassa, van ser 30 els terrassencs que van portar el foc olímpic. Entre ells, quinze eren voluntaris triats mitjançant un sorteig que es va celebrar en el saló de plens de l’Ajuntament: Josep Guimerà, Julio Roldán, Óscar Vilomara, Roberto Carlos Velázquez, David Paloma, Albert Guillamón, Jesús Rodríguez, M. Antònia Freixa, Rosa Maria Ramos, Carmen Soler, Ivet Lloses, Meritxell Sorrosal, Montserrat Vila, Marta Montañà i Elena Dinarès. La resta, representants de diferents col·lectius ciutadans amb especial participació d’esportistes olímpics: Joan Amat, Antoni Nogués, Josep A. Dinarès, Santi Ventalló, Nani Escudé, Anna Maiques, Cèlia Corres, Josep Planas, Josep Casajuana, Pau Monterde, Silvia Gibert, Jaume Galofre, David González, Carles Lázaro i Òscar Armengol.
L’olímpic Toni Nogués, durant el seu relleu
Portadors
Durant l’etapa en què la flama olímpica va passar per Terrassa uns altres esportistes locals van participar encara que en trams fora de la ciutat. Va ser el cas de Jaume Bladas, Jordi Oliva, José Luis Morillo, Jaume Armengol, Joan Quintana, Joan Malgosa, Joan Arbós, Pere Amat, Xavier Escudé, Natàlia Mas, Ramon Quintana, Jaume Escudé, Narcís Ventalló, Jaume Amat, Santi Grau, Joan Colomer i Santi Malgosa. Uns dies més tard també van portar la torxa altres olímpics locals com Miquel Prat, Francesc Amat i Josep Sallès. L’alcalde, Manuel Royes, va ser un altre dels portadors locals en una de les jornades de recorregut a Catalunya.
El punt central de celebració va ser el Raval de Montserrat, a les portes de l’Ajuntament on es va instal·lar un peveter. Un Cobi animat es movia entre els centenars de persones que van acudir a la celebració. Fins que el foc va arribar portat per Josep Planas, excampió d’Espanya de marxa atlètica i el rellevista de major edat de la jornada als seus 74 anys. Plovia amb intensitat, però el foc va prendre en el peveter de mans de Planas i d’un Manuel Royes emocionat i entusiasmat. “És un dia històric en el qual tots som protagonistes”, va dir Royes que va animar als terrassencs a fer història en uns Jocs que estaven molt a la vora.
El foc va passar a la torxa que portava Sílvia Gibert, una prometedora atleta egarenca que als seus 15 anys era la portadora més jove de la jornada i que amb Josep Planas va protagonitzar un simbòlic relleu entre el portador de més edat i la més jove. Gibert es va obrir pas entre els components de les escoles d’hoquei dels clubs locals i les persones que la seguien. Històrica és ja la imatge que mostra a la jove corredora local ascendint per un carrer de Sant Pere ple de gom a gom i seguida per centenars de persones que l’acompanyaven en el seu tram.
“Va ser un moment increïble, extraordinari”, explica Sílvia Gibert sobre aquells 500 metres especials que va córrer com a representant dels escolars de Terrassa. “No era jo qui portava la torxa, sinó totes aquelles persones que m’acompanyaven. Mai a la vida he sentit el que vaig sentir aquell dia, en aquell moment. Tothom volia participar d’aquell esdeveniment, és inoblidable. I, per a mi, era impensable que passés el que va passar, mai hagués esperat que tanta gent sortís al carrer.”
Entusiasme
La jornada es va convertir en un torrent d’emocions, individuals i col·lectives. D’aquelles persones que van contemplar la litúrgia olímpica, d’aquells familiars que van acudir a acompanyar als rellevistes en un moment únic en les seves vides, dels qui van vestir els balcons dels seus habitatges amb senyeres per a saludar al pas de la flama, dels qui van portar els centenars de banderes de la ciutat amb el logotip olímpic. Dels qui, en definitiva, es van sentir més orgullosos que mai de ser terrassencs. El pas de la flama, per exemple, va ser saludat pel repic de les campanes al seu pas per les Esglésies de Sant Pere i acompanyat per l’himne olímpic en el seu trajecte al costat de les instal·lacions de l’Atlètic Terrassa, on el rellevista d’aquell tram va ser el regidor d’Esports del moment, Josep Casajuana, rebut també amb globus amb els colors del club de Ca Salas. Les jugadores de la selecció espanyola d’hoquei, després campiones olímpiques, van acompanyar a les seves companyes Anna Maiques i Cèlia Corres.
Cap a les 13.30 hores, el recorregut de la torxa olímpica va deixar Terrassa rumb a Castellar. Deixant enrere centenars de vivències que, 30 anys després, encara fan aflorar els sentiments més íntims.
