Nascuda a la capital georgiana, Tbilisi, l’any 2009 va arribar a Terrassa. Amb 31 anys, és una de les àrbitres amb més projecció. És criminòloga i treballa com a mediadora de presons. Va ser internacional per Geòrgia
Què la va dur a decidir-se per l’arbitratge? Em vaig retirar i vaig tornar a arbitrar ara fa gairebé quatre anys. L’any 2012 vaig tenir una lesió greu: em vaig trencar el lligament encreuat i el menisc. Vaig seguir jugant, però no parava de recaure. Als 23 anys em vaig retirar a Sevilla. Jugava de migcentre. Ho vaig deixar jugant a hockey sala, que m’encanta.
Què fa una georgiana criada a Sevilla vivint a Terrassa i arbitrant partits de hockey? L’any 2002, la meva família va deixar Geòrgia i ens vam traslladar a Sevilla. De fet, vaig arribar a ser internacional. A Andalusia vaig continuar jugant. No parlava gens de castellà, però sí una mica d’anglès. Parlo georgià i rus, això sí.
I l’any 2009 arriba a Terrassa, comença a estudiar criminologia a Barcelona i juga tres temporades a la Divisió d’Honor. La criminologia em va atraure des del primer moment. És una carrera que té dret i psicologia. Són assignatures que m’encantaven. Ja et diuen que pots entrar a treballar a l’equip de tractament d’un centre penitenciari. És el que estic fent. Em dedico a la mediació i la resolució de conflictes.
És un món complicat, imagino. Ho és. Però professionalment m’atrau molt. Ara estic intentant treure’m psicologia per tal de poder compaginar una mica les dues carreres.
Hi ha moltes diferències entre Geòrgia i Espanya? No té res a veure. Aquest és un país molt més desenvolupat. On vaig néixer, les possibilitats d’estudiar i treballar són escasses. Cada estiu torno a Tbilisi.
Com està la situació allà? D’aquella manera. No gaire bé. Amb el tema de la guerra d’Ucraïna, el tema ha empitjorat. De fet, el 2008, jo era a Tbilisi quan els russos van envair el país. Volia marxar com fos, però els aeroports estaven tancats. Vaig sentir el perill molt a prop. Sentia com queien les bombes.
Com es posiciona la gent de Geòrgia en referència a la guerra? Hi ha una mica de tot. Les imatges que veig per televisió em recorden moltíssim el que vam haver de viure a Tbilisi.
Com és el govern georgià? Els polítics que tenim ara són prorussos. És increïble. Rússia va envair el nostre propi país i ens ho va prendre tot.
Tornem al hockey. Les seves habilitats professionals l’ajuden a l’hora d’arbitrar? Sí. Al final, un partit també és un conflicte. I quan arbitres, el que estàs fent és mediar entre dos equips. Realment, té molt a veure amb la meva feina.
En quines coses l’ajuda tot aquest aprenentatge? Fonamentalment, a l’hora d’escoltar els jugadors i intentar entendre’ls. També és veritat que jo he estat jugadora. I quan has jugat saps que un jugador o jugadors va a 200 revolucions quan juga. Si li responc amb el mateix to que ell em parla, el conflicte creix. Jo he d’intentar transmetre-li pau, tranquil·litat, esperar que baixin les seves revolucions abans d’escoltar el missatge.
Quins altres avantatges té haver estat jugadora abans que àrbitre? A saber llegir jugades. T’ajuda molt a saber quan has de tallar una jugada o quan cal deixar seguir. Quan veus que un jugador està molt cansat, no cal donar-li gaire avantatge. Acabarà perdent la bola. És molt important saber interpretar el joc.
Què és el que més li agrada de l’arbitratge? El hockey m’encanta. De sempre. Amb 20 anys, vaig jugar una temporada sencera amb la selecció georgiana. La lesió em va dur a trobar una sortida en l’arbitratge.
Vostè i una altra terrassenca, Sandra Adell, van xiular aquesta “final-four” masculina. I vostè es va estrenar amb l’Atlètic-Egara de semifinals. Déu-n’hi-do. És “el partit”. És com un Barça-Madrid. Què més es pot demanar? Penso que vaig arribar molt ben preparada. I em va tocar amb un gran àrbitre, com Eduardo García. Penso que ens va sortir un molt bon partit. A la lliga regular havia xiulat 15 partits, però per als equips, trobar-se una dona arbitrant segueix sent una sorpresa. I no gaire agradable.
Com reaccionen? No et diuen res, però els ho veus a la cara. Els costa protestar-te. M’agradaria que em protestessin igual que al meu company. I amb les mateixes paraules. Però es tallen.
Li sembla bé el nou model d’arbitratge mixt que ha implantat la Federació Espanyola a la darrera “final-four”? Em sembla molt bé, però hi ha d’haver una preparació prèvia que no hi és. És molt important conèixer els jugadors. Per arbitrar bé, els has de conèixer.
Li han faltat mai al respecte arbitrant? Mai. Sempre que m’han protestat ho han fet de manera educada. Ni m’han insultat ni res. També pot ser que no ho hagi sentit (riu).
