El waterpolista terrassenc ha anunciat la seva retirada als 33 anys. Ha jugat les darreres quatre temporades al Mediterrani. Va començar als 10 anys al CN Terrassa i va jugar durant 14 anys al primer equip.
Quin ha estat el motiu de penjar el casquet ara, quan li podien quedar encara alguns anys de waterpolo? Per la situació familiar i laboral. En el meu últim any a Terrassa ja era difícil combinar la vida laboral amb la vida d’esportista i ara a nivell familiar se m’ha complicat més. Tinc un nen que farà dos anys al juny i no arribar a casa fins a les onze de la nit és difícil.
En tot cas, prendre la decisió deu haver estat difícil. És acomiadar-se del que ha estat part de la seva vida. Ho afrontes amb pena, és cert. Ja l’any passat m’ho vaig plantejar, però veníem de dues temporades anormals per la Covid i em vaig donar un any per acabar bé. A mesura que s’acostaven els darrers partits els sentiments estaven a flor de pell. Però ara miro enrere i penso que puc estar content de la carrera i del viatge que he fet. A la vida tot són etapes i aquesta ara es tanca per a mi.
Com va viure el darrer partit a la piscina de l’Echeyde de Tenerife? Ho vius diferent, intentes assaborir cada moment. Des del viatge, les estones amb els companys, l’escalfament sabent que serà la darrera vegada que et llançaràs a una piscina per competir. Vaig intentar gaudir el moment, encara que amb nervis i amb la responsabilitat d’un partit que necessitàvem guanyar.
Marxa després d’obtenir la cinquena plaça a la lliga i la classificació per Europa. És una manera de tancar aquesta etapa amb els objectius complerts. Competir a Europa és una fita molt important, que hem assolit dues vegades en aquestes quatre temporades després que el club portés molts anys sense fer-ho. També el primer any ens vam classificar per la final de la Copa del Rei, que feia més de vint anys que no la jugava el club. Puc estar molt satisfet del que hem fet al Mediterrani en aquests anys. De fet, m’he sentit molt bé. Jo havia estat tota la vida al CN Terrassa i m’espantava sortir, però m’han fet sentir-me com a casa.
Li ha quedat alguna cosa per fer en el waterpolo? M’hagués agradat assolir un títol amb el CN Terrassa. Vam tenir una magnífica generació i ens vam quedar a prop de fer-ho en alguna oportunitat. Però això és esport i no sempre es compleixen els objectius. Vam estar de pega amb l’arribada de la crisi econòmica, que ens va fer molt mal. El fet de classificar-nos cada any per competició europea i no jugar-la per motius econòmics ens va fer ser menys competitius. En cas contrari, algun títol s’hauria pogut guanyar.
El seu pitjor moment va ser la seva sortida del CN Terrassa? No. El pitjor moment va ser la mort de Raúl Gallego. Va ser un cop molt dur. Era una persona molt estimada, que em va ajudar molt quan vaig arribar al primer equip. Va ser un moment molt difícil per a tots.
I el millor record? No sabria escollir un. Assolir els objectius, disputar títols, la primera vegada que vam disputar una final de “play off” o de la Copa o la primera competició europea. Són moments que et guardes per sempre. I del Mediterrani em quedo amb la final de Copa que vam disputar.
El seu és un esport d’una exigència molt important. És fàcil viure’l des de la semiprofessionalitat? Ho fa complicat. El nostre és un esport molt exigent i mentre podia compaginar els estudis amb la pràctica esportiva no vaig tenir cap problema. El problema és quan ho compagines amb el món laboral. A Terrassa, per exemple, no ho hauria pogut compaginar encara que hagués volgut. En el Mediterrani ho he fet, però entrenant la meitat que els meus companys. I això es nota en el rendiment i acaba influint en la teva decisió de plegar.
Es planteja seguir vinculat al waterpolo en alguna faceta? De moment només com a seguidor. En un futur m’agradaria estar vinculat d’alguna manera amb el CN Terrassa.
Com pensa que el recordaran en el món del waterpolo? Espero que em recordin com una persona alegre, que sempre he intentat aportar molt bona energia dins l’equip, però que a la vegada he estat molt treballador i molt professional.
Quins són els valors que s’emporta de l’esport? Molts. A mesura que et fas gran els valores més. Jo, per exemple, he vist que tot el que aprens ho pots aplicar en l’àmbit professional. Des del treball en equip, a la constància, el rigor, la superació personal, la presa de decisions, la resolució de conflictes, la presa de decisions. Tot és aplicable al món laboral. M’he format com a esportista, però també com a persona.
Marxa vostè i l’Òscar Aguilar, dues referències? Em fa certa il·lusió, perquè la trajectòria dels dos ha anat molt lligada.
