A Can Salas. Una tarda qualsevol del mes de desembre. Fa fred. Però el grup d’usuaris de l’Escola del Vallès ATHC de tennis en cadira de rodes no fallen a la seva cita. És norma habitual i una mostra del compromís personal amb una activitat esportiva mitjançant la qual troben estímuls per fer front a situacions individuals de gran exigència emocional. Cada jugador és una història, cada experiència un cas de superació. I el seu nexe comú és el tennis.
L’esport ha estat una eina indispensable per la integració de les persones amb capacitats diverses en la societat. L’auge de la pràctica esportiva entre aquest col·lectiu ha estat constant en els darrers anys, malgrat la important distància que encara s’ha de recórrer en totes les direccions. Però més enllà de la visualització de la pràctica esportiva, hi ha el desig de socialitzar-se, de mantenir l’activitat física, de sortir de l’aïllament i de trobar en l’esport una via d’escapament a la rutina diària.
Sovint sense els ajuts necessaris, moltes són les iniciatives que troben en l’esforç individual dels seus promotors el motor que les manté actives. Un d’aquests casos és l’Escola de Tennis Adaptat del Vallès ATHC, un centre dedicat al foment i a la pràctica del tennis en cadira de rodes impulsat per Xavi Fernández des de l’any 2010 i que compta amb la col·laboració de l’Atlètic Terrassa. Vuit persones, amb diferents tipus de lesions o malalties, formen part d’aquest centre referencial en el mapa esportiu de la ciutat i del país. “Volem donar la possibilitat a aquest col·lectiu de persones que puguin practicar el seu esport”, explica el director i fundador de l’escola.
El director de l’escola Xavi Fernández, a l’esquerra, lliga la raqueta al canell de Sergi López / Alberto Tallón
Xavi Fernández se’n cuida de gairebé tot. És el monitor dels components del grup, qui gestiona horaris i instal·lacions i qui vetlla per la pervivència d’una idea que s’ha anat consolidant en el temps, sense pretensions competitives ni premis esportius, amb l’únic propòsit d’oferir una oferta esportiva adaptada a les necessitats d’unes persones que, per diferents causes, han vist limitades les seves funcions físiques.
“L’esport els aporta molt”, diu Xavi Fernández, qui dos anys abans de la posada en marxa del centre va començar a treballar en una idea per la qual va anar trobant companys de viatge. “Sempre dic que més que un entrenador soc un psicòleg per a ells. Formem una petita família i establim un vincle molt directe. Per ells és molt necessària una activitat com aquesta. Ja han fet del tennis una part important de la seva vida i el dia que no poden entrenar per qualsevol motiu, és un daltabaix. No acostumen a fallar mai.”
Del hockey al tennis
A la pista de tennis, a Can Salas, es mouen amb les seves cadires amb la facilitat que han anat guanyant al cap dels anys. La major part del grup no havia practicat mai aquest esport. Només alguns d’ells prenen part en el limitat calendari de competicions, perquè el propòsit no és el resultat esportiu. Els mouen altres motivacions. “Passar-m’ho bé és l’objectiu. Això i fer una activitat física”, explica la Susanna Estany, exjugadora de hockey a l’Atlètic, internacional fins a la categoria sub-21, que combina el tennis en cadira de rodes amb la natació. “El meu fill entrena aquí a l’Atlètic, jo coneixia l’escola i ho vaig provar perquè volia practicar un esport. De mica en mica vaig anar aprenent i aviat farà quatre anys que soc aquí. A mi l’esport m’omple molt en tots els sentits. M’agrada i si no vinc ho trobo a faltar.”
La Susanna és l’única dona del grup. I dominar la cadira ha estat una de les principals dificultats amb què s’ha trobat. “Jo no vaig en cadira de rodes normalment. I no tinc la força que tenen els que van en cadira, la mobilitat és molt diferent. Per això veig complicat competir, encara que no ho descarto.”
Susanna Estany és l´única component femenina del grup de l’escola / Alberto Tallón
L’escola té alumnes de diferents poblacions: Terrassa, Matadepera, Mataró, Sentmenat i Bellaterra. I amb afectacions físiques diferents, que van des de lesions medul·lars a causa d’accidents de trànsit, amputacions per accidents laborals o malalties com l’esclerosi múltiple. El jugador amb una trajectòria competitiva més destacada és Jordi Ros, que ha estat paralímpic i un dels jugadors més destacats de l’escenari espanyol. El grup d’alumnes de l’escola el formen, a més, Emili Isamat, Àngel Piñol, Sergi López, Susanna Estany, David Moreno, Juan Navas i Ferran Briones.
Xavi Fernández té cura de tots els detalls dels seus alumnes. Al Sergi López li lliga la raqueta de tennis al canell, perquè no té força als dits per sostenir-la. En canvi, el canell manté les funcions i li permet colpejar la bola amb força, una vegada i una altra a cada banda de la pista. El Sergi López havia estat jugador d’hoquei patins en el Sentmenat, equip de la Divisió d’Honor. Era paleta de professió i poc després de deixar l’activitat esportiva professional va patir un accident de feina. Pateix una tetraplegia. Durant uns tres anys no va tenir una activitat ni laboral ni esportiva. Avui en dia practica el tennis a l’Atlètic i treballa, com a tele operador, a Mutua Terrassa.
“Després de l’accident vaig estar gairebé quatre anys a casa sense treballar i sense fer esport. Notava que em feia falta alguna cosa. Arran de començar a treballar a Mútua Terrassa vaig conèixer aquesta escola. Vinc un dia a la setmana i perquè no tinc més temps, perquè si no vindria més dies”, explica el Sergi. “A casa estava avorrit. I treballar i fer tennis ha estat el millor que em podia passar. Venir a l’escola és fantàstic per relacionar-me amb la gent i fer esport. Nosaltres no podem estar aturats en un sofà tot el dia. Això et dona cada dia més força.”
Diu que l’accident “em va canviar radicalment la vida”, explica que la família ha estat la seva taula de salvació i se sent orgullós de la seva resposta. “Trobar-te de cop i volta en aquesta situació i sense fer res és molt dur. Però ara em veig en comparació amb persones que no tenen cap discapacitat i em veig millor que ells. Abans era més complicat trobar feina o fer esport. Però ara és diferent, amb més o menys dificultats podem tirar endavant.”
El tennis li dona moltes satisfaccions personals. Però no mira més enllà del que significa la trobada amb els companys, les hores de convivència i el benefici de l’activitat esportiva. “He estat molts anys competint. Em vaig platejar fer-ho amb el tennis, però és complicat. En ser tetraplègic és més difícil perquè hi ha pocs i tampoc s’organitzen massa tornejos.”
Més competicions
De fet, Xavi Fernández ha proposat a la Federació Catalana la creació d’una lliga que permeti augmentar el calendari de competicions. I sembla que l’any vinent s’establiran tres jornades i un Màster final. L’Atlètic, per la seva banda, també preveu impulsar trobades competitives.
El director de l’escola terrassenca, que ha situat l’Atlètic com a un dels motors del tennis en cadira de rodes a Catalunya i seu de gran part dels campionats catalans dels darrers anys, explica que les expectatives de futur són de creixement del centre. “En tot cas, necessitaríem més pistes i més monitors, perquè ara estic jo sol.” Diu que, fins ara, no ha tingut ajuts de la Federació Catalana, una situació que pot canviar el pròxim any. “Fins ara m’he hagut de buscar la vida jo, amb el suport de l’Atlètic que ens cedeix les instal·lacions sense cap cost i d’alguns socis del club. Has de treballar molt per mantenir un centre com aquest. També seria important trobar algun relleu, perquè en algun moment jo sol no podré tibar del carro. I el més important és garantir la supervivència de l’escola.”
