Amb 28 anys, Nathan Pinto es va convertir el cap de setmana passat en el primer aixecador transgènere a prendre part en una competició oficial a Catalunya. És barceloní, però forma part del Club de Peses Terrassa des de fa tres anys.
Expliqui’m la seva història.
Jo vaig néixer sent una noia. Vaig anar creixent i a mesura que ho feia em topava amb barreres. Sempre estava amb nois, jugava amb ells i pel que fa a la meva sexualitat m’agradaven les noies. Era un cúmul de coses, cada dia més gran i que no quadrava amb el que era una dona. Als 25 anys, amb molta informació al darrere, vaig acceptar i vaig saber què passava amb mi. I no era res més que em sentia un home. Va ser quan vaig començar la transició. Fins aleshores, saps que et passa alguna cosa, però no comences el procés fins que no ho identifiques.
Em diu que és als 25 anys quan té clar el camí a seguir.
Jo sabia que era un home. Però acceptar-ho requereix el seu temps. Als 18 anys o abans, saber el que et passa cognitivament és difícil. Et poden agradar moltes coses, jo per exemple no volia portar faldilles, però és aviat per prendre decisions de futur. No dic que no hi hagi casos molt clars, però són excepcions. Jo vaig tenir consciència del que em passava als 25 anys.
I com arriba a aquesta conclusió?
Dons de forma natural. Estic més còmode que em parlin en masculí i físicament m’agrada més el cos d’un home. Jo, per exemple, em rebutjo quan em miro al mirall, no m’identifico amb el que veig.
És un procés dolorós emocionalment?
Si t’acompanyen no ho és. És dur acceptar-ho, però després és diferent. Pensi que en el meu cap portava moltes preguntes que necessiten un temps per esbrinar les respostes. Quan acceptes el que et passa, ja està. Se te’n van les paranoies del cap. Jo sabia que el meu rol era el d’un home, que no era una noia lesbiana perquè m’agradessin les noies. Una cosa és el teu sexe i una altra cosa la sexualitat. Són dues coses diferents. Pots ser un noi transgènere i agradar-te els nois. Jo era una noia i m’agradaven les noies. I ara soc un noi i m’agraden les noies.
I a partir d’aquí viu el procés amb major tranquil·litat.
Ja comences la transició, prens les hormones i físicament comences a canviar. Et canvia la veu, et surt barba i la gent et comença a veure com ets en realitat. I estàs més en pau amb tu mateix.
Com es deia com a noia?
Natàlia.
Nathan és una derivada del seu nom femení?
Sí. Jo mai renegaré del que he estat. Moltes persones trans no volen saber res del que eren abans. Jo, sí. Jo era Natàlia i estic molt orgullós de la Natàlia perquè gràcies a ella soc el que soc avui.
Com s’ho van prendre a casa seva?
Molt bé. Al meu pare li va costar més, perquè és més tancat, però la meva mare superbé i tot el cercle familiar. A la meva mare la vaig convidar a sopar i li vaig explicar com em sentia i tot el que aniria passant. I em va dir que m’acompanyaria en tot moment. Al pare encara se li escapa algun adjectiu femení, però és normal. Jo estic en un període de transició i totes les persones del meu voltant també.
En quin punt es troba de la seva transició?
Un comença a hormonar-se i en el meu cas sempre em caldrà prendre testosterona. En els dos primers anys canvies molt físicament. És un temps de desconstruir tot el que eres i construir-te de nou. De vegades penso que estic en el tram final, però aquest procés no acaba.
Com respon vostè a aquests canvis físics?
És un xoc, és veritat, però al final és el que vull. Quan et surt la barba dius: que bé, per fi! Jo el que sí que m’he operat són els pits. No em plantejo altres operacions, perquè són difícils i cares. Accepto el que soc en tots els sentits. Em vaig operar els pits perquè els tenia grans i tapar-me’ls amb faixes em produïa malestar. I veurem al mirall ja com un noi amb aquells pits em produïa un cert rebuig a mi mateix. Li explicaré una anècdota. Jo sempre portava samarretes molt amples per dissimular els pits. Quan em vaig operar, a les poques setmanes vaig anar a comprar roba amb la meva mare. I em vaig comprar una samarreta molt més petita. Em van caure les llàgrimes. Xocs emocionals n’hi ha molts. Després de quatre anys continuo construint el Nathan.
Parli’m de la seva trajectòria esportiva.
Jo, com a noia, jugava a futbol. En el primer any de la meva transició ja li vaig dir al meu entrenador que hauria de deixar-ho, perquè canviaria i no seria com la resta del vestidor. No tenia cap sentit continuar i em van donar molt suport. Vaig començar a fer esports més de gimnàs. I vaig descobrir l’halterofília fa uns tres anys. Va ser una gran trobada, vaig pensar que era un esport màgic, que era el meu esport. Aixecar pes t’empodera, et fa preguntar on és el teu límit.
En l’halterofília, igual si la seva realitat hagués estat oposada, passar de noi a noia, hauria trobat menys comprensió pel que fa a la força.
Jo sé que vaig a contracorrent de tots els nois. Perquè ells, des que neixen, tenen aquesta testosterona que les noies no tenen. Jo em sento en certa manera inferior. He guanyat força, però estic en inferioritat. En tot cas, es tracta d’entrenar i treballar. Jo ara aixeco més que abans.
A l’halterofília ha trobat un univers ideal per a vostè?
Buscar els teus límits, saber fins a quin pes pots aixecar és molt atractiu. I sempre pots fer una mica més. Jo sé que encara no he trobat el meu límit. A més, al Club de Peses Terrassa m’han acollit molt bé perquè el club és una petita família.
Quins objectius es marca esportivament?
M’agradaria competir individualment en un campionat català. La marca mínima per fer-ho en el meu pes és de 192 quilos de total olímpic i jo estic en 164. Sé que és una meta que puc assolir en el futur.
