David Alegre va debutar a uns Jocs Olímpics a Atenes 2004, quan li faltava ben poc per complir els vint anys. Ara, a prop de fer els 37, disputarà els seus cinquens. Empatarà amb Pol Amat com a esportista terrassenc amb un major nombre de participacions olímpiques. Serà el seu adeu com a jugador d’elit de hockey, ja que ha anunciat que, en acabar aquesta competició, penjarà l’stick.
Disputar cinc Jocs Olímpics no està a l’abast de tothom. Realment et sents un afortunat i un privilegiat de disputar una nova cita olímpica. I amb les circumstàncies que estem vivint ara, ser en uns Jocs Olímpics, que és l’esdeveniment més important per un esportista, és espectacular.
Només un company seu, Pol Amat, ha disputat cinc Jocs Olímpics a Terrassa. És amb el que m’assemblaré al Pol Amat, amb el número cinc dels Jocs, perquè ell és una llegenda i un dels millors jugadors de hockey de tots els temps i assemblar-me amb ell per aquesta petita anècdota em fa sentir molt afortunat.
Ha jugat de tot, Mundials, l’EHL i altres grans competicions. Els Jocs són la més rellevant? És l’esdeveniment més espectacular per a un esportista i és el més mediàtic. Tot el món es para per aquesta cita olímpica i et fa sentir en un núvol. La llàstima és que aquests Jocs seran una mica estranys, perquè han decidit que no hi haurà públic, i això fa perdre l’essència i l’adrenalina de jugar a un estadi ple.
Recorda què va sentir en els seus primers Jocs Olímpics o ja s’ha oblidat? No, a l’inrevés. He arribat fins aquí perquè mai perds aquell nerviosisme i aquelles pessigolles a la panxa abans d’un partit i, a vegades ho segueixo notant. Per això continuo en actiu i aquests Jocs els viuré com els primers.
Els de Pequín, per la medalla de plata, són els de millor record? Esportivament va ser el millor resultat que he aconseguit i per mi van ser uns Jocs espectaculars, per la Vila Olímpica o la cerimònia d’inauguració. Ho recordo tot amb pell de gallina.
Algun objectiu concret per Tòquio? L’objectiu primordial és arribar a quarts de final. Crec que tenim equip i crec que el grup és dur, però a la vegada assequible i l’objectiu és quedar el més amunt possible. I, un cop a quarts, llavors és somiar, donar-ho tot. L’equip arriba en un bon moment. La baixa de Joan Tarrés serà molt sensible perquè ens donava molt.
La medalla estarà molt cara. Sí. Aquest any de pandèmia ha igualat les condicions i crec que seran uns Jocs molt diferents, molt competitius i l’aspecte físic serà fonamental.
Ha canviat molt el hockey en tots aquests anys. Sí, ha evolucionat molt. A Pequín jugàvem 35 minuts, tots seguits, el joc era més estàtic i no era tan dinàmic com ara. Ara es fan canvis constants cada dos o tres minuts, és un joc molt físic i t’has de cuidar molt i sentir-te un jugador d’elit les vint-i-quatre hores del dia.
És l’última cita amb el seleccionador actual, Fred Soyez. Això fa canviar les perspectives? No ho crec. Fa molts anys que està aquí, té una visió molt clara de com volia l’equip i l’ha treballat durant molts anys. Tot té data de caducitat i acabar amb un cicle olímpic és la millor manera d’acabar. Ha fet una feina exemplar i a veure si podem posar la cirereta i que s’acomiadi com es mereix.
I en el seu cas? Com a qualsevol jugador, si la teva retirada cau en uns Jocs Olímpics, és el millor escenari possible. L’any passat es van posposar i no m’ho vaig pensar, vaig seguir un any més i no em penedeixo. Ara, després de retirar-me amb el meu club, és la millor manera i espero que amb una medalla.
Alguna cosa que li hauria agradat i que no ha pogut ser? No. Quan miro enrere em sento orgullós de tot el que he pogut viure, el que he pogut jugar i el que he pogut guanyar. Mai en tens prou i sempre en vols més, però al final, un jugador d’elit ha de saber el moment de retirar-se i crec que és el moment de fer un pas al costat i amb un bon sabor de boca, físicament bé, i molt satisfet per tots aquests anys.
En un esport que no és cent per cent professional, el sacrifici és el mateix o més alt que altres esports. Als jugadors de hockey sempre ens han inculcat uns valors i una cultura d’estudiar i jugar i de treballar i jugar. Això s’ha passat de generació en generació i sempre intentes compaginar el món laboral amb l’esportiu, tot i que a vegades no és fàcil.
