Diego Blanco es va retirar de l’elit fa set anys amb la samarreta del Peñíscola. Ara entrena el primer equip del Terrassa FC a Primera Catalana. El dia després de Sant Jordi va tornar a vestir-se de curt. Porta quatre partits jugats i ha marcat dos gols. Els terrassistes, que són tercers i encara aspiren a l’ascens, jugaran avui a les 15.45 a la pista del Vall de Tenes. I Diego Blanco lluirà per cinquena vegada el seu mític número 14.
Ningú no estima el futbol sala com ell. Hi ha dedicat més de mitja vida i continua sent la seva gran passió. Diego Blanco (46 anys) es va retirar fa set anys al Peñíscola de la Divisió d’Honor amb 39 anys. Ara és el responsable de la nova secció de futbol sala del Terrassa FC, que milita a Primera Catalana i lluita per pujar a la Divisió d’Honor. La pandèmia va impedir que l’equip pogués jugar i Àlex Borrego, un dels jugadors claus a l’equip, va fitxar pel Rubí de Tercera Divisió.
“Dieguito”, com el coneixen els seus amics i els aficionats al futbol sala, va veure que el seu jove equip notava massa l’absència de Borrego. I un competidor nat com ell, algú a qui no li agrada perdre ni en els partidets amb els amics, va decidir que calia fer alguna cosa. Ho va parlar amb la seva dona i amb el seu segon entrenador i amic, un Ramon Cañellas que li dóna sempre savis consells. També el seu amic Iván. Tots tres li van donar el vistiplau per fer el que ell ja barruntava dins del seu cap des de feia setmanes. Era el moment de treure-li la pols a la samarreta amb el número 14 a l’esquena i tornar a entrar a la pista. I l’endemà de Sant Jordi, el 24 d’abril, fa un mes i cinc dies, va tornar a jugar. Va ser a la pista del Premià de Dalt. I per si algú tenia dubtes que la decisió presa havia estat la bona, al darrer minut va guanyar el partit marcant el 2 a 3.
“El nen que porto dins em va cridar”. Amb aquesta frase explica Diego Blanco el seu retorn a les pistes amb 46 anys. Ha disputat ja quatre partits i acabarà la temporada. L’any vinent ja es veurà. “Estimo aquest esport. I em venia de gust tornar a sentir-me jugador. No soc el mateix que jugava a Divisió d’Honor, però encara faig envermellir alguns jovenets”, explica Dieguito, que va fer cas de la recomanació que li va fer un dels preparadors físics que s’ha trobat pel camí. “Recordo que em va dir que mai no deixés de treure el nen que duia dins. I va ser així. Vaig tornar a jugar perquè aquell nen, que segueix aquí, que mai no ha marxat, m’ho va demanar. I estic encantat. I feliç. Quan acabo els partits em fan mal fins i tot les pestanyes, però ho gaudeixo moltíssim”, assegura el jugador.
Un tanca que ho veu tot
Més que voler marcar diferències, Diego està a la pista per fer d’entrenador des d’allà. “Puc jugar de tot i em moc moltíssim. Però m’agrada situar-me com a tanca i col·locar l’equip. Els parlo constantment per tal de corregir posicions i millorar alguns aspectes del joc”. Ara pot fer des de la pista el que abans havia de fer limitat per la línia de banda.
Tots els rivals el coneixen. I alguns se sorprenen quan el tornen a veure vestit de curt. “El dia que vaig debutar, a Premià, l’entrenador (Chema Redondo, cosí del meu amic i company al Martorell Óscar Redondo), em va preguntar si la meva dona em deixava jugar. La veritat és que està encantada. Sap que això em fa molt feliç”, diu.
Disset temporades a l’elit
Diego Blanco Triviño (Terrassa, 9 d’octubre del 1974) és el millor jugador futbol sala que hqa donat la ciutat i un dels jugadors més talentosos i respectats del futbol sala espanyol. Després de diverses temporades al ja desaparegut Epic Casino, l’egarenc va iniciar una llarguíssima trajectòria per la Divisió d’Honor. Va jugar al Benicarló, d’on va marxar al Miró Martorell, on s’hi va estar onze temporades. Va fitxar a continuació pel Playas de Castellón, on va retirar-se als 39 anys.
