El CN Sabadell va debutar el passat cap de setmana a la Divisió d’Honor, la segona categoria en importància del tennis taula espanyol. A causa de la Covid, enguany la competició es disputa pel sistema de concentració. La primera va ser a Olot, on els sabadellencs van perdre els seus tres partits amb l’Olot (6-0), el Calella (4-2) i el Vic (4-2). Un cas de Covid a la primera plantilla del conjunt vallesà va fer que només Ferran Brugada (29 anys) es trobés en condicions de competir. La Federació Espanyola no permet l’ajornament de partits i obliga els clubs amb jugadors confinats a competir amb jugadors de les categories inferiors. En el cas del CN Sabadell, n’hi havia fins a 15 de confinats. I calia anar a jugar a Olot el cap de setmana per no ser sancionats. L’entrenador, Àlex Bocanegra i la directiva, van decidir que completessin l’equip tres jugadors terrassencs del club. Es tracta de Joan Barberà Petit, un sabadellenc de 45 anys que viu a Terrassa des de fa 12 anys, i els seus dos fills, els terrassencs Joan Barberà Soler, un aleví d’11 anys, i Quim Barberà Soler, un benjamí de 9 anys. Tots tres practiquen el tennis taula. "A casa tenim una habitació amb una taula reglamentària i jo havia competit de jove. Els meus fills juguen a les categories inferiors del club, però mai no ens haguéssim imaginat que hauríem de competir a la Divisió d’Honor. I molt menys tots tres junts. Es feia molt estrany veure dos nens d’11 i 9 anys jugant amb jugadors gairebé professionals, molts d’ells estrangers", assenyala aquest terrassenc nascut a Sabadell.
Aquesta paradoxal situació es va convertir en tota una experiència familiar. Van aprofitar el cap de setmana per desplaçar-se a la capital de la Garrotxa, fer-hi nit i fins i tot fer turisme. Joan Barberà Petit, el pare, feia 16 anys que no competia.
Una sortida diferent
A mitjan de la setmana passada, el club va demanar al pare si podia completar l’equip amb els seus dos fills. "D’entrada ens va sorprendre, però els nens van estar encantats. No vam guanyar cap partida, però sí que vam competir dignament. Amb el Ferran Brugada som amics des de petits. Va ser com jugar en família", assenyala aquest periodista.
Els nens ho van viure com una vivència inesperada d’aquelles que mai no oblidaran. "Realment, és la millor experiència que he viscut a la meva vida. M’ho he passat genial", explicava el Joan, de només 11 anys. El seu germà Quim, que en té 9, estava exultant divendres quan sortia de Can Colapi. Visiblement emocionat, explicava amb pèls i senyals al Pau, el seu professor, com seria el seu "gran cap de setmana". En Quim va aprofitar fins i tot per escapar-se amb la mare i conèixer els voltants de la Garrotxa, mentre el pare i el fill gran s’estaven al pavelló seguint la resta de partits. "Ha estat fantàstic. Hem pogut conèixer Olot i hem viscut un cap de setmana increïble", assegurava en Quim, el petit, que va quedar-se bocabadat en veure la seriositat dels partits, el rigor dels àrbitres, el silenci i la solemnitat de la competició.
Veient que s’enfrontaven a nens, els rivals van estar a l’altura. "Els van tractar realment molt bé. Van ajustar el seu joc al seu nivell i van estar molt carinyosos amb ells", explica el pare, que va reviure la seva joventut, quan competia. "Sempre juguem, però no em pensava pas que ho tornaria a fer a nivell professional. I menys al costat dels meus fills. Va ser una experiència magnífica per a tots", assegura. I afegeix: "Espero que quan siguin grans i competeixin en aquest nivell, en Joan i en Quim recordin aquest cap de setmana a Olot. De fet, estic segur que no ho oblidaran mai", rebla.
