Vostè era una promesa de l’Egara, però fa 7 anys va començar a patir episodis d’ansietat que van acabar amb la seva carrera. Els esportistes parlen dels seus problemes físics, però no dels psicològics.
Només ho fan alguns esportistes d’elit. Jo vaig arribar al primer equip de l’Egara i vaig jugar una final de Copa. Estava a la selecció sub-21 i tenia projecció, però als 22 anys vaig deixar el hockey. A Anglaterra.
Se’n va anar al Canterbury anglès per intentar recuperar-se.
Sí. Vivia una etapa de moltíssima ansietat. El cos va dir prou. No estava en condicions d’entrenar. I menys de competir a alt nivell.
Era un jugador talentós, amb un gran futur al davant.
Sí. Destacava tècnicament i tenia una gran visió de joc. Jugava de migcampista o de davanter. Més que golejador, m’agradava donar la darrera passada.
Hi va haver un moment en què va notar que alguna cosa no funcionava i no podia rendir?
No va ser d’un dia per l’altre. Va ser un procés llarg, d’un parell d’anys. Se’t va acumulant l’ansietat i el malestar i no ets conscient ni de què et passa ni de com solucionar-ho. Tenia molta càrrega d’estudis i de feina i em dedicava al hockey i al surf. No parava. El desgast i alguns problemes del passat que no havia solucionat es van anar fent més greus i em van començar a afectar molt.
I va demanar ajuda?
No me’n vaig adonar que la necessitava fins que em vaig passar moltíssim de la ratlla. El cos i el cap em demanava que parés, però no ho acceptava. Tenia dolors, tensions, falta de motivació i d’energia, insomni i tristesa. No veia suports al meu voltant. Tampoc estava predisposat a deixar-me ajudar. Ho vaig suportar tot sol massa temps.
Com ho vivia la família?
No hi havia molta comunicació. M’ho quedava molt per a mi. No trobava ningú que sentís que em pogués ajudar. Patia molt psicològicament i també físicament. Vaig arribar a deixar els estudis. Va ser un temps de molts canvis de rutines. No sabia gens cap on anava.
S’exigia massa?
Sí. I quan l’ansietat s’apoderava de mi, no ho acceptava i em seguia exigint més. Cada vegada més. Era un cercle viciós. No vols acceptar la realitat del que t’està passant.
En quin moment concret decideix demanar ajuda?
Tornant d’Anglaterra vaig deixar l’esport. L’ansietat era molt gran i vaig buscar ajuda. Ho vaig parlar amb els meus pares i ells em van buscar psicòlegs i un psiquiatra.
I com va anar?
No vaig trobar les persones adequades. No hi vaig connectar. O potser jo tampoc no estava preparat. Fins que no trobes la persona adequada és complicat. Han passat molts anys i he provat moltes coses. He tingut molts alta i baixos.
Abans del confinament, cap al mes de març, va decidir acudir a la consulta del psicòleg clínic i esportiu Xero Gasol.
Sí. I vaig tenir la sort de sentir-me a gust amb la psicòloga que em va portar, la Valeria Rey. Agraeixo molt haver-la conegut. Em va entendre i em va ajudar sense jutjar-me. Va ser el procés més vigilat i pautat que mai he seguit. Això m’està donant una mica més de tranquil·litat.
En què el va ajudar la Valeria?
Em va ajudar a aturar els pensaments negatius, a acceptar la meva situació actual i tot el que m’havia passat abans, a acceptar les coses del passat i no a evitar-les. Gràcies a ella vaig tornar a fer activitat física després de molts anys.
En quin moment diria que es troba ara del procés?
Des del setembre em tracta el Xero Gasol. Estic molt millor que fa un any. Encara tinc dificultats, però em sento comprès. M’ajuda a gestionar la frustració, a distanciar-me d’aquell Xavi competitiu d’abans. De fet, ara treballo com a entrenador d’hockey.
De fet, la salut mental és tan important com la física.
No entenc la salut mental quan hi ha un diagnòstic pel mig. S’ha de cuidar igual que es cuida el cos. En el meu cas, l’ansietat va ser la protagonista de tot durant una època de la meva vida i no vaig saber-ho solucionar quan tocava. Es va apropiar de mi durant uns mesos i em va desgastar a nivell físic i mental.
Ningú qüestiona que anem al metge quan tenim un problema físic, però alguns no entenen que també ho fem en els aspectes mentals.
Totalment. No en sabem. No estem predisposats a escoltar. Molta gent et vol donar consells, però no sap res de tu. O que ni t’escolta.
Ha perdut molts amics?
M’he allunyat de moltes relacions, però també he conegut gent molt interessant. L’ansietat em va dur a tenir comportaments o a prendre decisions fora del comprensible.
Com se sent ara mateix?
Passo una etapa de molta soledat. Veig i accepto què ha passat. Intento acceptar les decisions que he pres en els últims anys i procuro perdonar-me a mi mateix. Intento encarrilar la meva vida.
Què diria a altres esportistes que es trobin en la seva situació?
Que demanin ajuda aviat. Ara, jo entenc la salut mental com la física. No cal tenir un problema molt greu per fer-ho. És molt important trobar una persona que et doni eines per ajudar-te a tu mateix.
De què es penedeix?
De moltes decisions no preses i també d’altres preses malament. Intento centrar l’atenció en l’ara.
