“No em podia imaginar que aquest temps sense entrenar i competir em trasbalsaria tant. M’han trencat una vàlvula d’escapament, una forma de vida, el moment de desconnectar, de compartir amb els companys. Una rutina que venia fent des de nen. No està sent senzill.” Aquesta reflexió la fa Marc Guzmán, un jove de 23 anys, jugador i capità del primer equip de l’Handbol Ègara, però podrien fer-la seva milers d’esportistes de la ciutat que han hagut de penjar l’equipatge esportiu a l’armari de casa, obligats per l’aturada al món de l’esport dictada pel Govern de la Generalitat des de mitjans del mes d’octubre per combatre la propagació de la pandèmia del coronavirus. Ni entrenaments, ni competicions, a excepció de les categories estatals. La resta, incloent-hi l’esport formatiu i escolar, en pausa. Un tancament sectorial que va arribar després del que ja es va produir al mes de març i que va provocar la suspensió de quasi totes les competicions. En l’horitzó, una llum d’esperança, ja que a partir del dilluns s’obren les instal·lacions esportives, a l’aire lliure i cobertes malgrat que amb limitacions de capacitat. El retorn de les competicions, en canvi, no serà fins al mes de gener sempre que l’evolució de la pandèmia permeti avançar en el procés de desescalada.
“El més frustrant de tot durant aquest temps ha estat la incertersa, no saber el temps què seguiriem així” explica Francisco Ortega “Kiko”, defensa central de 26 anys de la UD San Lorenzo, equip de futbol de Tercera Catalana. “Resulta difícil visualitzar un futur immediat. I el desgast psicològic és important, perquè crea frustració.”
Els esportistes admeten la penalització psicològica i física que pateixen, allunyats dels escenaris esportius en unes categories de caràcter amateur on reben només satisfaccions emocionals, sense recompenses econòmiques ni grans espais mediàtics. El fet que s’hagin encadenat en pocs mesos dues aturades de la magnitud de les que s’han produït, augmenta la sensació de no controlar els esdeveniments. “No tenir el control de la situació, no saber què passarà, genera incertesa en l’esportista. I és fonamental saber gestionar-la”, explica Xero Gasol, psicòleg clínic i esportiu i entrenador del primer equip masculí de hockey de l’Atlètic Terrassa. “Un altre punt important que afecta és el fet de perdre objectius que t’havies marcat. És important fixar-se metes a curt termini, per sentir que tens la situació sota control. La millor vacuna és centrar-se en el pressent, en el dia a dia. No anticipar-se al futur per evitar generar estrès.”
Els efectes psicològics
Xero Gasol admet que la gestió de l’estat emocional d’un esportista amateur en l’escenari actual és complexa. “Hi ha moltes hores de dedicació al darrere i aquí el retorn que tenen els esportistes té molt a veure amb la gratificació personal. Cal tenir en compte que també es veu interromput el vessant social de l’esport, el contacte entre els grups. Per això, és important mantenir els lligams i el gen competitiu, les relacions humanes mitjançant activitats en diferents canals.” Els entrenaments grupals mitjançant eines telemàtiques han guanyat pes en aquest temps de distanciament social, en el que les pantalles han substituït espais comuns de treball. Gasol aconsella també “trobar un sentit a la situació, perquè això genera més resiliències. Cal no resignar-se, trobar un sentit al què passa”.
“Hem intentat no perdre el contracte de grup, amb trobades telemàtiques i un treball coordinat”, explica Marc Guzmán. “És important mantenir els ànims. Nosaltres començàvem la temporada amb molta il·lusió per l’ascens a Primera Catalana després de dos anys quedant-nos a les portes. S’havia reforçat l’equip i després de jugar els dos primers partits de Lliga, amb una aturada prèvia per uns casos de coronavirus, va arribar la suspensió. Un gerro d’aigua freda per a tots.” Una altra incògnita que l’envaeix en el futur immediat és referida a la viabilitat del campionat. “Entenc que la Federació haurà de canviar el sistema. Fer una lliga regular amb tot el temps perdut és inviable.”
La socialització mitjançant els grups esportius és un dels valors perduts que més afecta els seus components. “En l’equip totes érem molt conscients de la necessitat de limitar les nostres relacions personals. I la petita estona de l’entrenament de l’equip era una sortida, una forma d’evadir-te de tot”, comenta Naiara Hidalgo, jugadora de 24 anys de primer equip del Club Voleibol Terrassa que també havia ja començat la Lliga quan va arribar l’ordre d’aturada. “Entenc la problemàtica que ens toca viure, les restriccions i la necessitat que tots hi col·laborem. Però també veus que en el món de l’esport els contagis no són nombrosos, que hi ha altres escenaris més urgents que caldria controlar. En el nostre club ens havíem pres molt seriosament totes les mesures que calia aplicar.” Ara ja espera el moment immediat per tornar a compartir vestidor, aspiracions i treball amb les seves companyes. “Quan vam aturar-nos dèiem que a veure si abans de Nadal podíem jugar algun partit. Sembla que serà després.”
En aquestes darreres setmanes, lluny del treball col·lectiu, la implicació de l’individu ha estat fonamental amb rutines d’entrenament personalitzades i el domicili particular, el carrer o la muntanya com a escenari alternatiu a la baixada de persiana en tots els escenaris esportius. “Hem tingut unes indicacions, però cadascú ha seguit una rutina de treball”, explica Kiko, jugador de futbol del San Lorenzo. “Ara que tornarem a treballar tots junts veurem com estem. I caldrà fer una mini pretemporada per arribar en condicions a la tornada de la competició.” En el futbol territorial només es van arribar a disputar dues jornades de Lliga.
Penalització física
Marc Huguet, preparador físic de diferents equips de futbol al llarg de la seva trajectòria tant a Espanya com a l’estranger, diu que la penalització és més gran psicològicament que físicament. “És evident que els equips i els esportistes hauran de tornar a l’activitat de forma progressiva abans no començar la competició de nou. Perds uns hàbits de treball i la mateixa forma física, però entenc que la preparació més important ara ha de ser psicològica”, explica. “Es produeix un trencament generalitzat que afecta. Per a mi, el problema principal és la manca de competició. És una situació molt dura per l’esportista.” El tècnic egarenc recorda que els efectes de l’aturada afecten més els esportistes adults. “Si parlem d’esport de formació, és diferent. El nen està més preparat per tornar a l’activitat. La penalització és menys agressiva.”
El bàsquet ha estat un dels esports que no ha pogut començar la competició territorial. Just el cap de setmana que estava programat l’inici de la temporada, va arribar la suspensió. “Fa molts anys que jugo a bàsquet i mai havia viscut una situació com aquesta, tant temps aturats”, explica Sílvia Diao, jugadora de 26 anys del primer equip de la Joventut Esportiva Terrassa, que aquest any ha tornat a Primera Catalana. “Ens van posar el caramel a la boca després de la primera aturada, totes esperàvem l’inici de la Lliga i ens arriba aquesta segona aturada. Ha estat un pal molt dur.”
Silvia Diao admet que aquesta situació desconeguda obliga a treballar la fortalesa mental. “T’has de reinventar cada dia per mantenir-te forta i no perdre la forma física. L’esport és molt més que una activitat física, és una eina per enfortir la salut mental de les persones.” Encara que no perd l’esperança de tornar a les pistes aviat, no veure el final del túnel és inquietant. “Veig difícil que tornem a jugar aquesta temporada, que la competició agafi un cert ritme fins que no es relaxi aquesta crisi de la Covid”.
