L’estiu de l’any 2018, fa poc més de dos anys, el Club Egara va fitxar una jugadora alemanya anomenada Sophia Willig, una sociòloga que viu la seva tercera temporada al conjunt del Pla del Bon Aire, a les ordres d’Andrew Wilson primer i d’Albert Massaguer ara. La seva arribada al club terrassenc no va ser casual. “Jo volia venir a Espanya a treballar i buscava un equip on seguir jugant a hockey. Però no volia venir a Catalunya, ja que volia aprendre espanyol. Però el meu pare em va convèncer que escollís el Club Egara”, explica la jugadora, nascuda el 2 de setembre del 1992 a Munich.
Per què Robert Willig tenia tant d’interès en què la seva filla vestís la samarreta del Club Egara i no la de qualsevol altre club? La resposta és ben senzilla. Ell mateix va dirigir el conjunt del Pla del Bon Aire un parell de temporades, fins l’any 1981. I l’any 1979 va conduir el juvenil del club egarenc al títol de campió d’Espanya. La història, però, venia encara de més lluny. I és que l’avi patern de Sophia, Ernst Willig (1927-2003), va ser tota una institució tant al Club Egara com a la selecció espanyola. Com a entrenador espanyol, l’avi de Sophia, traspassat l’any 2003, va participar en els Jocs Olímpics de Roma 1960, on Espanya es va penjar la primera medalla de la seva història, un bronze. A Tokyo va situar l’equip quart. El 1968, a Mèxic, Luis Mari Usoz el va substituir, però a Munich 1972 va tornar a agafar les regnes de l’equip. Un any abans, el 1971, Willig va dur Espanya al subcampionat a la primera Copa del Món, que es va disputar a Barcelona, amb alguns partits a Terrassa.
Tot comença amb un amistós
La història de la relació de la familia Willig amb Terrassa va començar a la dècada dels anys 50. El primer equip del Club Egara es va desplaçar a Alemanya per tal de jugar un partit amistós amb un equip de la segona divisió alemanya, el Wacker Münchein de la capital bàvara. Paco Dinarès va ser l’home clau en l’arribada de Willig al Club Egara, on va entrenar entre els anys 1956 i 1958, ja que ben aviat el va trucar la federació espanyola per desenvolupar la tasca d’entrenador.
L’entrenador alemany va revolucionar la manera d’entendre el hockey a casa nostra. Va donar des del primer moment una importància cabdal a la preparació física. “No oblidaré mai els entrenaments que ens portava a fer a la platja de Castelldefels. Ens col·locava sacs de sorra lligats a l’esquena i ens feia córrer. Era duríssim, però ens va anar molt bé. En aspectes tàctics també vam millorar molt amb l’Ernesto”. Qui parla és Josep Dinarès, un dels jugadors joves en qui Willig va apostar quan va aterrar al Club Egara. Va ser el cas de Pere Amat.
L’expresident del Club Egara Josep Antoni Pi i Maseras, que va morir fa 10 anys, va ser un home clau en l’arribada de l’Ernesto, com tothom li deia, a Terrassa primer i a la selecció espanyola després.
El jove muniquès es va instal·lar a casa d’en Pi, al carrer del Topete, davant de l’antiga botiga “Las ocasiones”. Pablo Negre, que presidia llavors la Federació Catalana de Hockey, es va adonar ben aviat de les virtuts de Willig com a entrenador i el va fitxar. “Recordo que vam viatjar a Egipte i a Roma. Al Vaticà ens va rebre el Papa Joan XXIII”, recorda l’aleshores jugador Josep Dinarès. L’any 1959, també de la ma de Pi i Negre, Ernest Willig arriba a la selecció espanyola de hockey per preparar els Jocs Olímpics de l’any 1960 a Roma, on va aconseguir la primera medalla per al hockey espanyol, un bronze que enguany ha acomplert 60 anys. Després de Munich, l’Ernesto va tornar a Alemanya. El seu relleu a l’Egara el va prendre en Robert, que va ser al primer equip fins l’any 1981 abans de marxar a Frankfurt. Igual que el seu pare, va viure també a casa de Josep Pi. Llavors ja no era al carrer del Topete, sinó a Matadepera. Encara manté relació amb els jugadors que va entrenar i els amics que va fer al club. De tant en tant s’apropa fins a Terrassa per a veure jugar la seva filla, la tercera generació dels Willig, la familia alemanya del Club Egara.
Entrenador i seleccionador
Llavors, la figura del seleccionador i la de l’entrenador eren diferents. El seleccionador es limitava a escollir els jugadors. Qui els dirigia a peu de camp era l’entrenador, és a dir Willig. S’entenien molt bé i entre tots dos van viure un dels períodes més gloriosos de la història del hockey espanyol. L’any 2003, Ernst Willig, l’admirat Ernesto, va morir a Alemanya. Amb ell acabava una manera d’entendre el hockey.
Com explica la seva neta, Sophia Willig, molt socis grans del Club Egara, com Cesc Llongueras i Paco Amat, li parlen sovint del seu avi. “Jo tenia 10 anys quan ell va morir i no en recordo massa coses, però l’he pogut reviure gràcies a la gent de l’Egara. Tant ell com el meu pare són encara recordats al club. És molt inspirador veure’ls en alguna fotografia de les que hi ha penjades a les parets del club”, assenyala Sophia.
“Tothom me’n parla bé de l’avi, però em diuen que va ser l’entrenador més dur i exigent que van tenir en tota la seva vida. És molt emocionant veure que després de tant de temps encara hi ha gent que se’n recorda del meu avi”, comenta. Pel que fa al seu pare, diu: “Els primers records que en tinc és que era sempre fora de casa, viatjant amb els seus equips. A casa hem viscut sempre molt el hockey”, diu Sophia, que ha estat internacional alemanya en totes les categories.
