El Velòdrom Olímpic de Roma és un dels escenaris que ha passat a la història del hockey espanyol per ser el marc en què la selecció espanyola masculina va aconseguir la primera medalla olímpica de la seva història en acabar en la tercera posició dels Jocs Olímpics del 1960 a la capital italiana. Un bronze que va suposar un èxit internacional sense precedents i d’una transcendència difícil d’imaginar ara, quan l’esport espanyol destaca en múltiples modalitats. Per entendre el significat de l’èxit, val a dir que aquell va ser l’únic podi de la delegació espanyola als Jocs Olímpics de Roma. I que en l’historial olímpic espanyol, només figuraven set medalles anteriors a la gesta de la selecció de hockey. La darrera medalla olímpica espanyola abans d’aquesta de la selecció de hockey va ser la plata del tirador Ángel León a Helsinki’52. I no va arribar una altra fins a Munic’72, on el boxejador Enrique Rodríguez Cal es va penjar una medalla de bronze. Avui es compleixen seixanta anys d’aquella gran gesta esportiva.
Tal dia com avui
El 9 de setembre del 1960, Espanya derrotava Gran Bretanya per 2 a 1 en el partit pel tercer i quart lloc de la competició. Cinc jugadors terrassencs formaven part d’aquell equip, del que era seleccionador Luis Ysamat. El tècnic alemany Ernesto Willig, que uns anys abans havia aterrat al Club Egara, feia les funcions d’entrenador i preparador, i el terrassenc Lluís Francino era l’entrenador adjunt. Els cinc components egarencs de la selecció olímpica van ser Josep Colomer, Narcís Ventalló, Josep Antoni Dinarès, Pere Roig i Pere Amat. Jaume Amat va tenir la condició de jugador reserva en aquell equip llegendari. Va viatjar a Roma, va conviure amb l’equip a la Vila Olímpica, va rebre una reproducció de la medalla (el COI només la lliurava als jugadors que havien disputat el darrer partit), però no va participar de forma oficial.
Els Jocs de Roma marquen un abans i un després en la trajectòria olímpica del hockey espanyol i en la participació d’esportistes egarencs. Feia dotze anys que cap esportista terrassenc prenia part en uns Jocs Olímpics. El darrer havia estat el jugador de hockey Pere Gasset a Londres en el 1948. I abans que ell, només havien aconseguit la condició d’olímpics els també jugadors de hockey Francesc Roig i Francesc Argemí, a Amsterdam’28, i l’esquiadora Margarita Moles als Jocs d’hivern de Gasmisch-Partenkirchen. De quatre representants locals en tota la història, es va passar a sis en una sola edició olímpica (cinc jugadors de hockey i un atleta, el marxador Josep Ribas).
Absència
La selecció de hockey només havia competit en dues edicions dels Jocs Olímpics: Amsterdam’28 i Londres’48. Per tant, tornava a la màxima competició internacional després de dotze anys d’absència i havent superat un torneig preolímpic. Ho va fer amb un equip molt compensat, de gran nivell tècnic, bon component físic i gran qualitat tàctica, treballat de forma meticulosa durant dos anys. “Ernesto Willig va introduir uns canvis molt importants en la preparació”, recorda Josep Antoni Dinarès, un dels components d’aquella mítica selecció espanyola de la qual va formar part quan tenia 20 anys. Amb Pere Amat són els dos únics dels cinc terrassencs de Roma que són vius.
“Fins aleshores, els equips de hockey no treballaven l’aspecte físic. I ell ens va preparar molt bé en aquest sentit. Recordo sessions molt dures de treball a la platja de Castelldefels”, diu Dinarès, que va ser olímpic en dues oportunitats més. “Va fer un molt bon tàndem amb el Lluís Francino i va tenir l’habilitat de fer un grup i de saber treure el màxim rendiment, per exemple, dels grans jugadors ofensius que teníem malgrat que eren una mica anàrquics, una condició que xocava amb la mentalitat alemanya de Willig”. La metodologia de treball del tècnic alemany va ser revolucionaria i va convertir Espanya en la selecció europea més destacada en aquests Jocs.
Espanya, que a la fase preparatòria havia mostrat el seu potencial perdent per 0 a 1 a Terrassa contra la imbatible selecció de l’Índia, va liderar el seu grup en la primera fase del torneig. Va debutar amb un empat sense gols contra Gran Bretanya i després va derrotar Suïssa (5-1) i Bèlgica (3-1). En el partit de quarts de final, la selecció espanyola va guanyar per 1 a 0 Nova Zelanda en una segona pròrroga que es va decidir amb un gol anotat per Murúa de penal-córner a quatre minuts del final. En una època en què no es podien fer canvis, Francisco Cavaller va jugar gran part de l’encontre amb una doble fractura al pòmul després de rebre un impacte de bola al rostre, contra el consell dels metges però amb el propòsit de no deixar en inferioritat el seu equip.
“Aquell va ser el partit més difícil de la meva vida”, recorda el barceloní Juan Ángel Calzado, qui anys més tard va ser president de la Federació Internacional. “La lesió de Cavaller, la duresa del rival, la pluja torrencial que es va produir. Va ser una prova molt dura.”
En les semifinals, Espanya va cedir per un mínim 0 a 1 davant Pakistan, que posteriorment es proclamaria campiona olímpica. Un gol d’Atif Manzur Hussain al minut 12 va acabar amb les esperances espanyoles de disputar la gran final. Malgrat la gran qualitat del conjunt asiàtic, Espanya va disposar d’un penal-bully (el càstig màxim en aquell moment) per empatar. Eduardo Dualde, l’especialista de l’equip en aquesta acció, estava fora del camp per una expulsió temporal. Josep Colomer va assumir la responsabilitat, sense fortuna.
En el partit per la medalla de bronze, Espanya va tenir com a rival Gran Bretanya, la selecció amb qui va debutar en el campionat. Davant sis mil espectadors, l’equip espanyol va començar perdent. Scott va marcar de penal-bully pels britànics al minut 13, però Joaquín Dualde va empatar abans del descans i el seu germà Eduardo va fer el definitiu 2 a 1 al minut 41 en transformar un penal-bully. Espanya va disputar aquell històric encontre amb els següents jugadors: Carlos del Coso, Josep Colomer, Rafael Egusquinza, Juan Ángel Calzado, Josep Antoni Dinarès, Narcís Ventalló, Ignacio Macaya, Eduardo Dualde, Pedro Murúa, Joaquín Dualde i Pere Amat.
Record per sempre
“Aquella medalla és un record fantàstic que queda per sempre”, diu l’aleshores jugador del Club Egara Josep Antoni Dinarès “El nostre èxit va ser una sorpresa per a tothom. Però vam fer història.” Dinarès admet que va anar als Jocs “sense saber ni on anaven”, però que va gaudir d’una experiència inoblidable. “Al principi quasi ningú ens coneixia. Però a mesura que anàvem guanyant partits les visites de les autoritats a la Vila Olímpica eren més freqüents, tothom volia fer-se la foto amb nosaltres. El delegat nacional d’esports del govern ens va venir a veure i va dir: “estos del golf vais muy bien”. Això demostra el que ens coneixien.”
Pere Amat, també del Club Egara i com Dinarès olímpic als 20 anys, vol recordar el paper fonamental en aquell èxit de Pablo Negre, president de la Federació Catalana, i de Joan Antoni Samaranch, vicepresident del Comitè Olímpic Espanyol. “Van fer que tinguéssim les condicions idònies per treballar”, destaca. “Aquell equip tenia una molt bona base de jugadors del Polo. Amb la resta de jugadors es va fer un equip de molta qualitat. Espanya va comptar amb molts bons jugadors en aquests Jocs.”Amat diu que el seu record de Roma “és extraordinari” i parla de la gran repercussió que va tenir aquell èxit. “Va ser l’única medalla espanyola i això va ser molt valorat. A la resta d’Espanya va durar poc el ressò, però a Terrassa va ser un fet molt important.”
Quan a Roma, recorda l’experiència de viure a la Vila Olímpica i la novetat que va suposar disposar de restaurants amb “self service”, un servei innovador. “Alguns boxejadors no van poder competir perquè es van passar del pes en menjar més del compte”, explica.
