Les parets del Club de Boxa Terrassa, un petit espai al centre socioesportiu de La Cogullada on un grup d’entusiastes d’aquest esport el mantenen viu dia a dia malgrat la precarietat, estan folrades de fotografies i retalls de diari dels ídols de la boxa terrassenca d’ahir, d’avui i de sempre. Terrassa va ser referència de la boxa espanyola en diferents moments de la seva història i els boxejadors locals ídols d’una societat necessitada de referents. Des de fa alguns mesos, un dels protagonistes d’aquestes fotografies del record, gran part d’elles en blanc i negre encara que les seves ja eren en color, s’ha tornat a posar els guants. Va de forma regular al petit local de La Cogullada per mantenir-se en forma i també per ensenyar alguns secrets del seu esport als practicants més joves. Es tracta de Francisco León, l’únic campió d’Europa que ha donat l’exitosa boxa terrassenca. Aquest mes de juny farà 40 anys que va guanyar el títol europeu del pes lleuger a l’italià Giancarlo Usai a l’estadi municipal de futbol.
Feia anys que no trepitjava un ring ni es posava els guants. De fet, des de principis d’aquest segle quan cuidava de les primeres passes del seu fill Paco i d’altres joves. "Ara fa uns mesos que m’he jubilat. I anava a un gimnàs amb la meva dona. Però tenia la necessitat de fer alguna cosa més i vaig venir al club. Em sento molt bé i ajudo als més joves que comencen amb la boxa", explica mentre visualitza amb els moviments de les mans, dels punys, tot allò que cal tenir present quan s’ingressa en un ring. "Pegues amb una mà i torna immediatament al seu punt d’origen. Si baixes la mà, et poden respondre", diu en una de les seves primeres lliçons. "En la boxa has de pegar i no deixar que et peguin. És així de senzill i de complicat."
Un ídol
Li agrada rescatar records del passat. De les seves millors batalles, de com era la boxa del seu temps, gairebé vetada en els canals públics d’informació. "Paco León va ser un fora de sèrie, un mite. Per a nosaltres és un luxe tenir-ho aquí", diu Aurelio Torres, responsable del Club de Boxa Terrassa.
Francisco León va ser el cap visible d’una notable generació de boxejadors terrassencs de finals dels 70 i principis dels 80. Encara que lluny dels brillants anys 50, de la mà de tots ells l’activitat de la boxa a Terrassa va recuperar alçada amb l’impuls del naixement d’una gran figura com Francisco León. Fill de boxejador, va debutar com a amateur als 16 anys a la festa major del seu barri, Sant Llorenç. "El meu pare va ser la meva referència. Va morir molt jove, d’un càncer als 49 anys. Allò em va marcar, vaig perdre la motivació. I poc després vaig de deixar de boxejar." Tenia només 27 anys quan va penjar els guants. "Em va quedar l’espina de no fer el Mundial. Penso que estava preparat per fer-ho."
Es va coronar campió d’Europa pocs dies abans de la mort del seu pare, professional de la boxa entre 1951 i 1959 amb 51 combats a la seva carrera. Li va portar el cinturó del títol continental a l’hospital, perquè veiés que, com sempre, havia seguit els seus consells. "Si vols boxejar t’hauràs de cuidar. Ni fumar, ni beure, ni portar una mala vida", li va dir el seu pare el dia que va posar el peu en el gimnàs del Club de Boxa amb el mític Juan Trenchs com a responsable de la seva formació. "Sempre li vaig fer cas al que em va dir, em vaig cuidar molt. Ell volia que estudiés i ho feia de nit. Treballava amb el meu pare de paleta, estudiava i anava al gimnàs."
Francisco León ja apuntava a figura en la seva etapa amateur. De fet, el 1974 es va proclamar campió d’Espanya i va tancar aquesta fase amb 39 combats i només una derrota. El seu salt al professionalisme garantia una carrera d’èxits. Boxejador elegant, de molta capacitat tècnica però bona pegada, era ambidextre i boxejava com un esquerrà, un avantatge en el quadrilàter. Va debutar com a professional el 13 de setembre de 1975 al pavelló de l’Sferic contra José Martín Garzón. Va guanyar per punts. Era el primer d’una sèrie de 19 combats que el van portar al campionat d’Espanya. Els va guanyar tots, cinc d’ells per KO. El 31 d’agost de 1979 es va jugar la corona espanyola del pes lleuger davant José Manuel Velázquez, a qui va guanyar per punts a Melilla. El 12 d’octubre del mateix any, de nou es van enfrontar els dos, també a Melilla, i novament es va imposar León, una altra vegada als punts.
Aquella victòria li va obrir les portes del vacant títol europeu. L’1 de juny de 1980, es va enfrontar l’italià Giancarlo Usai a l’estadi de futbol, a Terrassa. Unes 10.000 persones van assistir a aquella cita històrica, en una vetllada en la qual també van participar altres boxejadors locals: Saavedra, Salinas o Valero van ser alguns dels protagonistes. Va guanyar León per KO tècnic al novè dels dotze assalts.
El títol continental
"Jo tenia problemes amb el pes. De fet ja boxejava en un pes superior, però l’oportunitat em va arribar en el lleuger. Vaig estar dues setmanes gairebé sense menjar, només entrenant. Anava a la sauna del gimnàs d’un amic, entrenava folrat de plàstic per suar més i menjava poc. No estava tan fort com hagués volgut i en el combat em vaig dosificar. Vaig gestionar-ho per anar sumant punts i al tram final vaig anar a totes per guanyar el combat, quan sabia que el físic m’aguantaria."
Va ser el punt àlgid de la seva carrera, però també el principi del final. Va perdre el títol europeu uns mesos més tard, el 14 de desembre a Dublín davant l’irlandès Charlie Nash. L’any 1981 es va proclamar campió d’Espanya del pes superlleuger derrotant Rafael Gutiérrez a Saragossa i el va retenir davant Jesús Marín García a Castelló.
Les portes del títol europeu se li van tornar a obrir, ara en el pes superlleuger. I va disputar el campionat continental davant l’italià Patrizio Oliva a Nàpols el 13 de març de 1983. Va perdre per KO tècnic a l’onzè assalt. No es va tornar a pujar a un ring. Tenia només 27 anys i va ser el darrer episodi de la seva carrera.
